Des del meu punt de vista, l’església de Santa Coloma d’Andorra és un indret força especial, una mena de festival del patrimoni cultural que combina una de les poques esglésies preromàniques íntegres de l’Alt Pirineu amb un esveltíssim campanar romànic de secció circular, unes pintures romàniques de qualitat singular, arrencades l’any 1932, requisades pel Tercer Reich a la família jueva que les va comprar, i retornades a Andorra l’any 2007, una talla d’una Mare de Déu romànica que replica la Mare de Déu d’Urgell i un magnífic retaule barroc del segle XVIII, sense oblidar l’Espai Columba, a tocar del temple, que endreça i interpreta tots aquests elements des d’un punt de vista conceptual i custodia les pintures romàniques recuperades de l’exili.
L’església de Santa Coloma té moltes particularitats que la fan especialment singular.
Qualsevol d’aquests aspectes donaria per a diversos articles dels que anem publicant habitualment, però avui tinc pensat centrar-me en un aspecte menys conegut, poc estudiat i força curiós que ens parla, indirectament, dels orígens del culte cristià a Andorra. I és que, tradicionalment, l’església de Santa Coloma ha estat l’única de les Valls governada per un rector. La resta d’esglésies, les parroquials si més no, sempre havien tingut al capdavant la figura d’un vicari perpetu, i no pas la d’un rector. Arribats aquí, la pregunta que podria venir més a tomb podria ser perfectament un simple “I què?”, però la cosa té més transcendència de la que aparenta.
Tot i que possiblement avui en dia s’hagi perdut aquesta denominació, tradicionalment havien estat els vicaris perpetus els responsables de les parròquies andorranes. La cosa ve de les implicacions derivades del fet que, des del segle XII, el senyor de les Valls fos el bisbe d’Urgell. D’aquesta manera, era el bisbe urgellenc la persona que s’atribuïa el càrrec de rector de totes les parròquies d’Andorra i, davant de la impossibilitat d’atendre les necessitats del culte cristià en la seva quotidianitat, es limitava a nomenar uns subordinats per fer-se’n càrrec, uns vicaris que gaudien del càrrec a perpetuïtat. Aquesta realitat tenia també les seves implicacions econòmiques, com el fet que els vicaris perpetus d’Andorra cobraven directament de les rendes episcopals i, en certes ocasions, com durant la Guerra dels Segadors al segle XVII, l’absència del bisbe d’Urgell, exiliat a causa del seu suport al rei Felip IV, podia arribar a comprometre el pagament als vicaris perpetus i, per extensió, la continuïtat del culte a Andorra.
El patrocini comtal
I què passava amb Santa Coloma? Com s’ha dit, allà era el rector qui manava, fet que incorporava un tret diferencial força específic en una església que, a més, no comptava entre les parroquials d’Andorra. Per explicar aquesta qüestió caldria anar als orígens d’aquesta església. Santa Coloma és una església preromànica, una de les més antigues d’Andorra, però no la que més. La primera església d’Andorra de què es té constància fou la de Sant Vicenç d’Enclar, construïda a la segona meitat del segle IX, segons les darreres precisions cronològiques. Era una església comtal. Això vol dir que havia estat construïda en domini comtal i sota el patrocini del comte d’Urgell, i que el comte era el beneficiari de les seves rendes i era el responsable de designar el clergat responsable. Santa Coloma vingué a continuació. Erigida a finals del segle IX o, fins i tot, potser a principis del segle X, Santa Coloma era una versió ampliada i magnificada de l’església de Sant Vicenç d’Enclar. També era una església comtal, ja que el comte d’Urgell era aleshores el titular de la vila d’Andorra, és a dir, el senyor de tot el terme que configuraria l’antiga parròquia d’Andorra la Vella, i Santa Coloma n’era l’església principal.
En aquells moments, hi havia molt poques esglésies a les Valls. A banda de Sant Vicenç i Santa Coloma, hi havia les de Tolse, el Pui d’Olivesa i Engordany, totes elles vinculades a Sant Serni de Tavèrnoles i cap d’elles, curiosament, de condició parroquial. Estem parlant d’una cristianització tardana? De fet, la divisió parroquial fou encara una cosa més tardana. La primera parroquial documentada, Sant Esteve d’Andorra la Vella, no apareix en els textos antics fins a l’any 1000 i, segons tots els indicis, les parroquials no semblen existir gaire més enrere d’aquesta data, com mostren les cronologies de Sant Serni de Canillo, de finals del segle X. El desplegament de la xarxa parroquial, per tant, fou un procés molt sobtat, perquè les sis parròquies ja existien de manera simultània, com a molt tard, l’any 1024, i hauria estat una iniciativa directament episcopal. L’any 988 el comte d’Urgell feia una permuta amb el bisbe dels seus dominis d’Andorra i bona part de les antigues possessions comtals passaren a mans episcopals. Segurament, fou aquest moment en què el bisbe Sal·la decidí promoure sistemàticament una sèrie d’esglésies per desplegar la xarxa parroquial, i les posà directament sota la seva autoritat. En canvi, hi havia una església preexistent, amb el seu rector, que també passà a domini episcopal, la de Santa Coloma, que s’integrà amb grans dificultats a aquesta nova xarxa. La solució fou respectar la seva condició específica, mantenint la figura del rector que, amb el temps, seria agregada i, a la pràctica, absorbida pel vicari perpetu d’Andorra la Vella. Però malgrat això, la seva condició específica seguiria figurant a les visites pastorals, a l’acta de consagració de la catedral d’Urgell i a altra documentació de l’edat mitjana i de l’edat moderna, tot i que a la pràctica acabaria funcionant com una sufragània de la parroquial d’Andorra.
