¿Refugiats espanyols o brigadistes polonesos?

Tornem a la Guerra Civil espanyola i als efectes col·laterals que va tenir per aquí dalt. Avui, a compte d’un altre enigma que espera l’investigador audaç que hi posi una mica de llum. La fotografia d’aquí al costat, inèdita fins avui i que firma l’agència France Press -l’Arxiu Nacional en conserva còpia-, mostra un nombrós grup d’homes -una desena, com a mínim- descansant als jardins de Casa la Vall i custodiats per un dels guàrdies mòbils de Baulard -assegut a la barana, a baix, a l’esquerra de l’escena. La llegenda de la foto diu, de forma tan prometedora com poc concreta: “Grup d’onze refugiats espanyols a la presó de Casa de la Vall. 26 d’abril del 1938”. Res més. I de seguida sorgeixen els interrogants: ¿refugiats espanyols a la presó, i vigilats pels gendarmes? ¿De debò? ¿Per què, si l’habitual era que els fugitius s’hostatgessin en hotels i cases particulars abans de continuar camí cap a França -i recordin aquí el cas de Sant Josepmaria, que s’estarà uns dies al Palacín d’Escaldes abans de partir cap a Lourdes i Sant Sebastià?

I vet aquí que al fons del Ministeri espanyol d’Afers exteriors (MAE, l’Arxiu en conserva còpia digitalitzada) s’hi troba el que molt probablement sigui la resposta. Una resposta que, veuran de seguida, planteja altres i encara més suculents preguntes. Resulta que un despatx del Sevicio de Información y Policía Militar (SIPM) del bàndol franquista, firmat a Burgos el 28 d’abril del 1938, “II Año Triunfal” i dirigit al ministre d’Exteriors, Francisco Gómez Jordana, adverteix de la presència a Casa de la Vall de “26 individuos de las Brigadas Internacionales, casi todos polacos, los cuales quieren ser repatriados”. ¿Són aquests 26 brigadistes els refugiats suposadament espanyols que France Press reporta a la fotografia del 26 d’abril? Més dades. El mateix informe del SIPM alerta dels problemes que aquest contingent ha suposat per a les autoritats locals: “Como quiera que el cónsul de su país no quiere dejarlos repatriar pues dice han luchado en España sin permiso de su país, Francia lo ha resuelto y los manda a su Legión Extranjera, habiendo salido ya doce de ellos custodiados por los gendarmes, y próximamente mandarán al resto”.

El bisbe contraataca

No sembla agosarat concloure que el grup d’homes que va cridar l’atenció del fotògraf de France Press són els brigadistes detectats pel SIPM, i no la lacònica etiqueta -“Refugiats espanyols”- amb què els va despatxar el reporter. Cosa que com hem avançat suscita més incògnites: el fons del MAE no sembla conservar cap altre informe relatiu en aquest contingent, així que desconeixem tant el seu origen -¿desertors de l’exèrcit republicà?- com el seu destí final: ¿els van enrolar, més aviat a la força, a la Legió, com passaria un any després, amb la victòria franquista, amb milers d’antics combatents republicans?

Fascinant, ¿o no? Doncs potser ho és més encara l’al·legat del bisbe Guitart davant del cap del gabinet diplomàtic franquista, José Sangróniz, en favor del coronel Baulard, dels seus gendarmes i del mateix Síndic. Es mostra el bisbe Guitart -en carta que li envia al mateix Sangróniz, conservada al fons del MAE i que firma per cert a Sant Remo el 9 de desembre del 1937- extroardinàriament amoïnat perquè “hay quien dice que las Autoridades de Andorra consienten la persecución de los nacionales en su territorio y toleran las violaciones territoriales hechas por los rojos”. Ho diu a compte dels informes sobre la gran evasió de l’11 d’octubre del 1937 -en parlàvem aquí mateix quinze dies enrere- que va acabar, segons els comptes del bisbe, amb la captura de 107 evadits, dos dels quals van ser afusellats in situ, per a una expedició que pujava a 350 fugitius.

Contra el que opinava un dels que van aconseguir escapar -“[Baulard] o es marxista o al menos un cumplidor intachable del Frente Popular: de haber atendido mis reclamaciones se hubieran podido salvar más de 300 individuos”, Guitart ho té claríssim: “Conste que si Andorra se ha librado de la invasión roja ha sido gracias a los gendarmes, los cuales llegaron providencialmente el mismo día (27 de septiembre de 1936) en que los anarquistas de Seo de Urgel y Puigcerdá iban a asaltar el país”. En la mateixa línia jutja les autoritats locals, “que después de haber acogido por espacio de quince meses tantos miles de refugiados españoles no merecen ser juzgados con tanta ligereza por un desgraciado incidente en que tuvieron la menor parte”. Com diu el bisbe, que consti.

¿Què li hem fet, senyor marquès?

Sospita el bisbe que una mà negra mou des de Sant Sebastià els fils per enemistar Andorra amb les autoritats franquistes. Al final no ho pot evitar i posa nom al delator: el marquès de Casa Rábago, “un despreocupado que escribe una sarta de dislates, falsedades y calumnias sin saber una palabra de lo quie escriobe ni darse cuenta del daño que hace”. D’acord, senor bisbe, però, ¿per què ens tenia tanta tírria, el marquès?