Reivindicació de Puig i Salarich

Sergi Mas i Sofia Masegosa evoquen a ‘Àgora’ la figura i l’obra del semioblidat poeta i dramaturg.

Va ser al 1967: per segona vegada a la història, el bisbe autoritzava la talla romànica de la Mare de Déu de Meritxell a sortir del santuari. I del país. El motiu? Un certamen poètic convocat a Lleida per la Molt Noble i Santa Reial Acadèmia Mariana. El síndic de l’època, Julià Reig, va comissionar Sergi Mas per acompanyar la imatge i no perdre-la ni un instant de vista. Fins al punt, acostuma a explicar Mas, que aquella nit lleidatana va dormir amb la Verge! L’altre andorrà desplaçat a Lleida –tant andorrà, que havia nascut a l’Ametlla del Vallès el 1931– era Joan Puig i Salarich, poeta i dramaturg semi-inèdit i avui quasi completament oblidat que no només va concórrer al concurs, sinó que el va guanyar “davant de les millor plomes apostòliques i amb un cant a la mare de nostre senyor Jesús escrit en una llengua marginada”. En català, naturalment.

Ho explica el mateix Mas en un dels articles més suculents del número 30 de la revista Àgora, que es presenta aquesta tarda a l’escaldenca granja Pa d’Àngel, i que a banda de Puig i Salarich recorda també Joan Escaler, Enric Palmitjavila i Montserrat Porta, tots ells traspassats. Puig i Salarich el posa al rovell de l’ou del xup xup intel·lectuals dels anys 60 i 70, al costat de Cebrià Baraut i Ambrós Caralat –tots dos monjos benedicitins–, de Joan Riera i del també  semioblidat Àngel Blanc, poeta com ell, del “savi” Àlvar Pérez i del pintor Magí Serés, “antic company de Macià en la frustrada aventura de Prats de Molló”, i atenció, del Mercader tiet de Ramon –l’assassí de Trotski– que també es va acabar refugiant entre nosaltres.

També n’evoca la peripècia professional, com a bibliotecari de Montserrat, abans d’establir-se a Andorra: cap al 1954 i per suggerència, diu Mas, del lauredià Ignasi Vila, “instal·lat a Barcelona i un dels primers fabricants de televisors que hi va haver a Espanya”. Aquí va exercir bàsicament de comptable i es va dedicar a escriure una obra esparsa que repassa Sfia Masegosa en un altre revelador article i que inclou la participació com a “assessor” –avui en diríem negre– a Les llegendes d’Andorra, il·lustrada pel mateix Mas, i dues obres de teatre: el drama L’ermità de Meritxell, coescrit amb Caralt, amb música del mestre Joan Roure i estrenat el 1968 al Casal del Centre de la capital, i La cançó d’Amèlia escenificada amb titelles –Els titelles d’Aixovall– que es va estrenar el 24 de maig del 1972 i que va merèixer una ressenya al Correo Catalán firmada per Manuel Anglada.

Puig i Salarich va prodigar-se a la Guia Principat d’Andorra i a la revista Claror, va ser corresponsal del Diari de Barcelona, Segre i El Correo Catalán, i va deixar una obra poètica majoritàriament inèdita, que Cebrià Baraut volia publicar –la mort li h va impedir– i que tan sols es pot tastar al volum Poemes per Andorra, publicat pel Comú de la capital el 1981, i a l’agenda 2017 de la Impremta Principat, coordinada per Casi Arajol i que rescata una col·lecció de poemes ornitològics dedicats al pardal, la tórtora, el pinsà, la merla i anar fent. Va morir, en fi, el 1988.