Diari digital d'Andorra Bondia
El bisbe Martí es relaxava pintant a l’oli. Aquí, retratat amb el pinzell a la mà pel pintor Josep Roig.
El bisbe Martí es relaxava pintant a l’oli. Aquí, retratat amb el pinzell a la mà pel pintor Josep Roig.
L’autor del documental amb Joan Massa, un dels dos entrevistats de l’etapa andorrana del bisbe Martí.
L’autor del documental amb Joan Massa, un dels dos entrevistats de l’etapa andorrana del bisbe Martí.

Reivindicació del bisbe Martí


Escrit per: 
A. Luengo / Retrat: Josep Roig Torrell / Foto: X. P.

El periodista Xavier Pete repassa en el documental ‘El bisbe Joan’ la trajectòria vital i ‘professional’ del Copríncep que va acompanyar la transformació institucional d’Andorra, avui caigut en una mena de semioblit. L’any que ve es commemora el 50è aniversari de l’accés al pontificat.

Un pont a Escaldes i una avinguda a Encamp. Aquesta és tota la memòria pública que queda de Joan Martí i Alanis (el Milà, 1928-Barcelona, 2009), bisbe d’Urgell i Copríncep nostre des del 31 de gener del 1971 fins a la renúncia al càrrec, que la Santa Seu li va acceptar el 12 de maig del 2003. En temps recents tan sols han semblat recordar-se’n el traspassat Antoni Morell, que fa un lustre li va compilar les converses que havien mantingut a El llarg caminar d’un home bo, i Àlvar Valls, que suggeria no fa gaire la creació d’una alta condecoració institucional de l’estil de la Legió d’Honor o la Gran Cruz de l’Orde d’Isabel la Catòlica –que, per cert, el bisbe Martí sí que va rebre–  per reconèixer els mèrits del tercer pontificat més longeu de la història mil·lenària del bisbat d’Urgell. Res més.

D’aquí a tres mesos es complirà mig segle de l’accés a la mitra, ocasió que fa més oportú encara el documental que li ha consagrat el periodista tarragoní Xavier Pete, fill també del Milà, i que s’estrena el 7 a Montblanc. El bisbe Joan, que així es titula aquesta peça que frega l’hora de durada, completa l’exposició sobre Martí i Alanis que el mateix Pete comissaria i que va arrencar ara fa un any al Museu d’Alcover. La pandèmia l’havia enviat al rebost, i la recupera ara al Museu Comarcal de la Conca de Barberà amb la torna de El bisbe Joan.

Es tracta, diu Pete, “de seguir la vida del prelat i Copríncep des del Milà natal fins al retir físic i mental a la petita parròquia de les Peces, al Baix Penedès”. Ho fa a través d’entrevistes a una vintena de personatges, amb especial èmfasi, insisteix, en les quatre primeres dècades de vida del futur bisbe, per retratar-ne les influències familiars i religiosoes “més primàries” i descobrir el professor “de profundes arrels humanistes que va elaborar les directrius per modernitzar Andorra”. Hi desfilen des de la germana fins a antics companys seus del seminari, professors, alumnes, historiadors i, per la part que ens toca de més a la vora, l’excap de Govern Òscar Ribes i l’exsecretari general del Copríncep episcopal Joan Massa.

Pete no ha aixecat una hagiografia, perquè “és humanament impossible que amb una vida com la seva el bisbe Joan no cometés cap error: l’error formava part de les une stat modern possibles conseqüències de les decisions més transcendentals que va haver de prendre com a Copríncep”. Per exemple? La reserva d’un poder secular, diu, “de difícil encaix en un Estat modern. N’era conscient però no li va tremolar el pols, va saber domar-lo i cenyir-lo a les circumstàncies de cada moment”. L’objectiu, conclou, “és situar Martí Alanis en la justa dimensió de fets, actes i determinacions”.

El retrat que n’emergeix és el d’un home “que va estimar el món i els altres homes per sobre de tot, un capellà de comunicació fàcil amb la feligresia rural tot i que mai no va tenir parròquia pròpia, un bisbe convençudament útil en termes de preservació, formació i organització, un Copríncep compromès amb el progrés social i identitari, analític i de lideratge empàtic, i un intel·lectual de foc lent, dotat de gran erudició i notable plasticitat lingüística”.

Pete desgrana un grapat d’anècdotes  fins ara inèdites que defineixen una persona, com ara que la mateixa nit que va rebre l’encàrrec del Vaticà de substituir Iglesias Navarri la va passar en una tenda de campanya que havia parat enmig d’un camp de vinyes per meditar la decisió. Va dir que sí, òbviament, potser més per sentit del deure que no per vocació: “La tasca li va arribar des de les més altes institucions eclesiàstiques, i malgrat les possibles reticències que podia tenir-hi es va veure obligat a complir-la”.

Respecte al discretíssim mutis que va fer en jubilar-se, diu Pete que s’avé amb la idea de “passar pàgina” que practica al llarg de tota la seva trajectòria. No li amoïnava la posteritat i respecte al tarannà de l’home que hi havia rere del prelat, sosté que “era crític i de vegades un pèl anarquista” i que “gens escèptic com era, s’identificava amb certes idees i després les detestava”, i adverteix que l’edat “el va acabar convertint en un home exigent i purità”.

Un personatge, en fi, com una casa de pagès, d’alçada històrica i decisiu en la configuració de l’Andorra que coneixem, i que mereix molt més que el semioblit oficial a què l’hem abocat. Una bona forma de començar a restituir-lo al lloc que li toca potser seria portar l’exposició i el documental de Pete, que no tenen de moment cita andorrana. Com som.

 

 

Andorra
Montblanc
la Seu
les Peces
Tarragona
Pete
documental
El bisbe Martí
bisbe martí
joan martí alanis
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic