Interpretar una peça amb instruments originals –o còpies fidedignes d'instruments originals, s'entén– és avui una obvietat, però mig segle enrere era un desafiament a l'ordre establert, i Philippe Herreweghe (Gant, 1947) va ser un dels culpables de traslladar aquesta dèria al cant coral. Ho va fer al Collegium Vocale Gent, que ell mateix va fundar una vegada es va convèncer que no estava cridat pels camins de la psiquiatria, que havia cursat a la facultat de Medicina. Era el 1970, es va concentrar en el repertori del Barroc, amb Bach com a principi i fi de totes les coses, i els primers anys es va acompanyar de grups egregis del moviment historicista fins que el 1989 va crear el seu propi conjunt d'instruments originals.

Aquesta venerable institució coral és la que aquesta nit desfilarà pel Centre de Congressos en la quarta vetllada de la 31a Temporada MoraBanc de Música i Dansa. Ho farà amb Herreweghe al capdavant i amb un programa íntegrament consagrat a Bach i que més que un programa és una delicatessen: dues cantates, la BWV 14 i la BWV 186, i la Missa Brevis BWV 233, una de les quatre que va escriure el geni de Leipzig. Atenció al desplegament: tres cantants per part, dotze en total, inclosos els quatre solistes, que canten totes les parts del cor, diu el mestre. Pel que fa a l'orquestra, els acompanyaran sis violins, dues violes, dos violoncels i el baix continu. El repte és que aquestes peces concebudes per ser interpretades a l'església i en la intimitat d'un servei religiós conservin el caràcter i la intensitat espiritual en un auditori tan profà com ho és el Centre de Congressos.

I anem al tall, aquestes cantates que, sí, d'acord, no són  ni els Concerts de Brandenburg ni la Passió segons Sant Mateu ni les Suites per a violoncel ni les Variacions Goldberg, constitueixen un format que va acompanyar Bach durant el seu llarg i fecund període final a Leipzig, des del 1723 fins al traspàs, el 1750, i hem d'entendre com la seva particular forma de resar. De fet, les firmava amb l'acrònim SDG, Soli Deo Gloria, la glòria només és de Déu. Un dels seus encàrrecs com a director del cor de la parròquia de Sant Tomàs era escriure cada diumenge una cantata per acompanyar la litúrgia. Se n'han conservat dos centenars. El BWV 14, Si Déu no hagués estat amb nosaltres, es va estrenar el 1735 i acostuma a quedar a l'ombra de les grans cantates però arrenca amb un espectacular cor inicial i té la particularitat que la melodia  no la canten les veus, sinó el corn de caça, un dels peculiars instruments que veuran aquesta nit a l'escenari. La BWV 186, No t'enutgis, ànima meva, és anterior, del 1723, i una de les més llargues –40 minuts– i conté àries i recitatius de reminiscències operístiques, cosa d'altra banda gens estranya, perquè Bach acostumava a reciclar peces profanes a les obres sacres. Pel que fa a la Missa brevis BWV 233, es diu així perquè només consta de la primera part, Kyrie i Glòria, és una estupenda oportunitat de contrastar-la amb la Gran missa en si menor, molt més coneguda. 

Per acabar de fer-se la idea de la magna figura de Herreweghe, recordin que ell és també l'artífex de l'Orchestre des Champs Elysées, consagrada a la música del XVII francès, i de la Chapelle Royale, i que des del 1982 dirigeix el festival de música antiga de DSaintes.