L’Arxiu Nacional conserva set fotografies de les anomenades 'post mortem', gènere peculiaríssim que consistia a retratar el difunt perquè la família en conservés un record. Procedeixen dels fons de Casa Cremat, Casa Rafeló, Narcís Casal i Francesc Pantebre i n’ha penjat una selecció a la Peça del mes.

Mirin la fotografia d’aquí baix. Som a Escaldes, el novembre del 1947. El nadó no tenia més de 24 hores quan va traspassar, i Francesc Pantebre en va fer dos retrats: un, en braços de la  padrina; en l’altre, al balcó, el sosté l’esposa del doctor que en devia certificar la mort. La mateixa família li devia demanar a Pantebre que fes un últim retrat de la nena.

La pregunta lògica és: com van tenir tan macabra ocurrència? S’havien begut l’enteniment? En absolut, perquè de macabra no en tenia res. Avui un retrat així ens pot fer esgarrifar, i no diguem ja fer-nos una selfie amb el fill o el net mort en braços, diu el conservador dels fons fotogràfics de l’Arxiu Nacional, “però fa setanta, cent anys, la relació amb la mort era tota una altra: les persones morien a casa, on es feia la vetlla, i la mort es vivia duna forma més pròxima i natural.”  A més, insisteix Escorihuela, la fotografia no estava a l’abast de tothom, i en molts casos l’única que es podien permetre era la que es feien quan morien: “El retrat post mortem, que és com es diu aquest gènere, permetia mantenir viu el record del finat, i no era ni mal vist ni en absolut es considerava morbós”. 

Ho explica amb motiu de l’última Peça del mes que ha penjat l’Arxiu, consagrada precisament a les fotografies de difunts que s’hi conserven: set, exactament, procedents dels fons de Casa Cremat, Casa Rafeló, Narcís Casal i Francesc Pantebre, i datades entre principis del segle XX i el 1947, perquè la de Pantebre és cronològicament l’última de la sèrie. No són gaires si comptem que les col·leccions de l’Arxiu superen de llarg les 100.000 fotografies. Considera que aquesta escassetat es deu a la inexistència a finals del segle XIX i principis del XX de fotògrafs professionals, cosa que també explica que la fotografia post mortem no arribés a terra andosina fins a principis del segle passat, als epígons de la diguem-ne edat daurada del gènere, que a Europa va tenir lloc a l’últim terç del segle XIX. De fet, els pocs exemplars que en conservem els devem, excepte en el cas de Pantebre, a fotògrafs aficionats. “No eren retratistes professionals, no estaven acostumats a treballar en interiors, a l’estudi, i això es nota tant en la llum com en els enquadraments. Tècnicament són fluixetes, però tenen un gran valor documental i etnològic”.

Val a dir que entre nosaltres la fotografia mortuòria es va manifestar de forma especialment austera. I podríem dir també que afortunadament, perquè en altres latituds els fotògrafs preparaven una escenografia que a la sensibilitat contemporània li pot semblar pelet macabra, amb el difunt assegut a la cadira, fins i tot a taula, en ocasions amb els ulls oberts –glups– buscant una naturalitat impossible, perquè el resultat acostuma a ser esgarrifós. Com a mínim, per a pells tan sensibles com les nostres. És evident que un segle i mig enrere, quan poques famílies es podien permetre el luxe de fer-se fotografies, les coses es veien d’una altra manera, més en la línia, diu Escorihuela, del que conclou la investigadora Virgina Cruz Liceht a Fotografia post mortem en Galicia: “No recordar la cara del teu fill és una tortura que t’acompanya tota la vida”. La fotografia mortuòria ajudava a lluitar contra aquest oblit.

La paradoxa, però, és que el gènere va decaure precisament quan la fotografia va començar a democratitzar-se i les càmeres van deixar de ser un producte d’estricte luxe. Hi ha qui apunta, diu Escorihuela, que el que va arrambar amb la fotografia mortuòria va ser l’anomenada “comercialització” de la mort, fenomen que en les societats occidentals es pot situar a mitjans segle XX: “Empreses i professionals especialitzats en la gestió de la mort l’allunyen de la intimitat domèstica on des de sempre s’havia vetllat els difunts. De mica en mica, es converteix en tabú i incòmode, i en paral·lel la fotografia post mortem desapareix del costumari familiar”.

Deu ser així, però segur que en endavant pararem una mica més de compte quan obrim la calaixera de la padrina. Ens en podem endur sorpreses com aquestes.