Tres anys, tres, fa que Medusa va iniciar la singladura editorial. A poc a poc ha anat redefinint els objectius fundacionals, i ha passat d’aquell gust un pelet suïcida per la literatura llatinoamericana –des de patriarques com Horacio Quiroga, Roberto Arlt i Teresa Wilms Montt al pare fundador del boom, Luis Harss– a l’aposta decidida per les noves veus de la ficció andosina (Alan Ward, Eva Arasa, Marc Cortès, Txema Díaz-Torrent) i la traducció al castellà de les obres majors d’Iñaki Rubio (Muertos, ¿quién os ha muerto?, Picasso en el Pirineo). Sense oblidar la incursió Runer avall (Núria Bacardit, Albert Pijuan, Enric Virgili, Rosa Olsa). L’última dèria és la resurrecció dels noms oblidats de la literatura catalana. S’hi va estrenar l’any passat amb Volves, recull de relats de la periodista, escriptora i sufragista catalana Carme Karr (1865-1943), que no s’havia reeditat des del 1906, i va reincidir a la tardor amb Tots els contes, de Palmira Ventós (1858-1916), que mai abans havien vist la llum en un volum.
Doncs bé: Medusa hi tornarà al setembre amb Un centaure a la Rambla, que recull també per primera vegada l’obra articulística de Ramon Reventós (Barcelona, 1880-1923). Si el nom no els sona de res, no s’hi amoïnin. Tampoc a l’editor, David Gálvez, fins que el va descobrir en una referència del lingüista Enric Gomà a L’amor eixalat, un dels relats del nostre home d’avui. Va ser estirar del fil, diu, i descobrir un autor de sorprenent modernitat, dotat d’un portentós sentit de l’humor, que va prodigar els seus articles satírics en les millors revistes catalanes del tombant de segle, de L’Esquella de la Torratxa a Papitu, Pèl & Ploma, D’Ací i d’Allà i Picarol. Com va fer amb Ventós, a aquesta epifania li va seguir una titànica feina d’arqueologia literària: exhumar els articles de Reventós un a un i revista a revista.
El resultat és Un Centaure a la Rambla, que arribarà després de l’estiu, just a temps per la Fira del Llibre del Pirineu i de la Setmana, amb pròleg lluminós del mateix Gomà, edició a càrrec de Marc Cortès i il·lustracions d’Alba Feito. El títol s’inspira en El centaure picador, un dels dos contes que Picasso, íntim amic seu –Reventós comparteix taula amb el pintor i la seva dona del moment, Fernande, a la cèlebre fotografia del Guayaba del 1906, just abans de pujar cap a Gósol– li va il·lustrar el 1947. Dos contes, així es titula el volum, és un dels dos únics llibres en què es recollia fins ara i molt fragmentàriament l’obra de Reventós. L’altre és Proses, publicat el 1953 per Selecta. Res més.
Un Centaure a la Rambla reuneix una seixantena llarga de peces breus, inclosa L’amor eixalat, que retraten un autor fresc, desinhibit i ocurrent, diu Gálvez, un precursor del millor Calders que va cridar en vida l’atenció de Josep Pla –deia que Reventós desmentia el tòpic que la literatura catalana havia de ser trista, tràgica o pomposa, per no dir les tres coses a la vegada– i a qui una mort molt prematura –algú sap d’alguna mort que no ho sigui, de prematura?– va condemnar a l’oblit.
Medusa el treu ara dels llimbs i el posa a l’abast del lector d’avui, amb una heroica vocació arqueològica, ho dèiem més amunt, que l’emparenta amb Trotalibros, entestada des del dia que va obrir els ulls a explorar i il·luminar les literatures perifèriques i els autors minoritaris. “Llibres i escriptors que em vaig endur una sorpresa quan els vaig descobrir, que pel motiu que sigui s’havien quedat al marge i que mereixen en la nostra opinió una nova oportunitat. Comercialment potser no són la gallina dels ous d’or, però el sentit de Medusa és publicar aquest tipus de literatura, com ho és prestar una atenció especial als nous talents de la ficció pirinenca”, conclou Gálvez.
No sé vostès, però acabo d’encomanar per Iberlibro el meu exemplar de les Proses. Havíem sigut molt feliços sense saber que Reventós havia existit i havia escrit, però ara que ho sabem, no podríem continuar sent-ho sense llegir-lo. I tot, gràcies a Medusa.
