Feia un curs que no el sentíem en concert -des de la clausura del fesitval d’’orgue del 2014, aleshores amb l’ONCA- així que la d’aquesta nit a Sant Esteve (21.30 hores) és una estupenda oportunitat de comprovar l’evolució d’aquesy joveníssim intèrpret. A més d’organista titular de Sant Pere màrtir i adjunt de l’arxiprestal, i d’uns quants premis al sarró -el Joseph Gabler d’Ochsenhausen, les Joventuts Musicals d’Espanya- Aaron Ribas (1992) acumula ja una considerable trajectòria com a concertista. Dissabte, sense anar més lluny, desfilava pel monestir de Leyre (Navarra) amb el mateix repertori que aquesta nit interpretarà a Sant Esteve, que arriba per tant amb el rodatge d’una vetllada encara fresca als dits i als peus. Amb una substancial diferència: el recital d’avui és una iniciativa extraordinària de la Fundació Amics dels Orgues per recaptar fons per a la Plataforma d’ONG. Els diners que es recullins es destinaran íntegrament a la campanya d’ajuda als refugiats de la guerra de Síria.

Anem doncs al programa d’avui, un homenatge a l’època daurada de l’orgue simfònic francès -que és com dir una de les fites de l’orgue de tots els temps- a través de tres compositors que es van succeir al conservatori de París a cavall dels segles XIX i XX. Per aquest ordre, Charles-Marie Widor, Alexandre Guilamant i Eugène Gigout. Amb ells arriba a la culminació la grandiositat simfònica que va suposar la irrupció, a mitjans segle XIX, de l’orguener Aristide Cabaillé-Coll, artífex d’aquests autèntics “Rolls Royce de l’orgue” que són les seves criatures, diu Ribas. El molt més humil instrument de Sant Esteve és a any llum de monuments com el gran orgue de Saint Sulpice -li falten per exemple les flautes d’orquestra dels Cavaillé-Coll, diu Ribas- però “aquí és on entra en joc l’ofici de l’organista, que ha de saber treure-li el suc perquè soni com si fos un orgue simfònic, sense ser-ho”. No oculta l’intèrpret que es tracta d’un dels seus repertoris preferits, i a la vegada dels més “vistosos, assequibles i agraïts que es pot programar: entra molt per l’orella i rarament decep”.

Es tracta, ras i curt, de peces festives, que s’acostumaven a tocar en les sales de concert de finals del XIX i que exploten totes les possibilitats dels Cavaillé-Coll, que el que buscaven era imitar les prestacions d’una orquestra sencera... amb un sol instrument: l’orgue. Per això incorporen sons tan específics com el de l’oboè, la trompeta, el clarinet i la flauta. Atenció especial a la simfonia número 6 de Widor, que Ribas interpretarà íntegrament -mitja horeta llarga- i que constituirà l’eix central de la vetllada: “És sens dubte una de les grans peces de finals del segle XIX per a orgue sol, i és veritat que aconsegueix el petit miracle que sembli que soni una orquestra”. La pròxima cita de l’organista, al febrer a la Fundación Juan March de Madrid. I si els ha picat la curiositat, ja ho saben: cada diumenge a la parroquial d’Escaldes.