L’Arxiu recupera els drets d’ús i penja en línia el suculent fons andorrà del fotògraf francès, mig miler llarg de negatius que va disparar amb ocasió de dues visites oficials, el 1941 i el 1952, i de tres reportatges dels anys 60 i 70.

Segur que recorden la inquietant fotografia en què una comitiva d’autoritats en què és fàcil reconèixer l’aleshores veguer francès, el nefand Émile Lasmartres, i el síndic Cairat, dirigint-se a bon pas cap a la Casa de la Vall. Som el 24 de juny del 1941, i entre l’un i l’altre hi ha un home tocat amb gorra militar. És el nou prefecte dels Pirineus Orientals, i delegat permanent per a Andorra, que ha vingut a conèixer el país. La imatge és especialment simbòlica perquè França acaba de capitular i serà de fet fins al juliol del 1944 un satèl·lit de l’Alemanya de Hitler. 

Si ho recordem aquí és perquè la fotografia la va fer Jean Ribière (Niart, 1922–1989), que formava part del seguici oficial. Va ser el primer de les seves cinc escapades andorranes, i el resultat va ser mig miler llarg de negatius (per concretar, 546 en suport plàstic de 35 mil·límetres) que l’Arxiu nacional ha tornat a penjar a la sala virtual. Es tracta en realitat d’una mena de resurrecció, perquè el fons Ribière va estar disponible a l’Arxiu en línia des dels inicis i fins al 2018, quan va expirar el termini de cessió per vint anys del dret d’ús de les imatges. Des de llavors només es podien consultar a la seu física de l’Arxiu, i per això cal felicitar-se que tornin a estar a un clic de distància.

Es tracta d’un fons no direm que monumental, perquè quantitativament no es pot comparar per exemple al fons Pantebre o al fons Alsina, però sí clau per posar imatges a la transformació que Andorra va experimentar entre el 1941, la data del primer viatge, i el 1971, l’última ocasió que ens visita. Semblen dos països diferents, i Ribière els retrata amb la perspectiva del foraster a qui se li’n va l’ull primer a les estampes d’un país endormiscat que tot just comença a entrar tímidament en la modernitat, i finalment al boom turístic i comercial que arramba amb aquella Andorra bucòlica. 

Ribière torna per segona vegada el juliol del 1952, de nou a la comitiva del prefecte dels Pirineus Orientals. En aquesta ocasió és Maurice Justin. Continua veient un país en blanc i negre, però l’aire és tot un altre. I més que ho serà el 1957, quan ve per lliure, ja sense obligacions oficials, i retrata el que queda de l’Andorra secular en un reportatge titulat Andorre, hier encore medievale, nous offre aujourd’hui son nouveau visage. Té temps per documentar el treball de les cigarreres i com es plega el tabac al camp, i de passada, de fer una ruta turística per totes les parròquies, i no es perdin les vistes urbanes de la capital i els racons del carrer d’Engordany que arriba a retratar. El 1966 s’arriba fins a Meritxell, en una de les últimes oportunitats de veure el santuari antic (Nôtre Dame de Meritxell, mini Lourdes en Andorre), i el 1971 ja només li queden ulls per al turisme de neu, al Pas de la Casa que ell havia conegut el 1941, quan hi havia quatre barraques comptades, i el del comerç, amb els grans magatzems (Prisunic, Pyrénnées, Jumbo) que comencen a proliferar. 

Tres decennis resumits en mig miler de fotografies que es complementen  per la mirada excèntrica amb el fons de l’austríac Werner Lengeman –hi ha una foto sensacional, un rètol dirigit òbviament als turistes de moral distreta: “Prohibit circular amb shorts”, diu– i naturalment amb els d’Alsina i Pantebre, estrictes coetanis. Ribère, en fi, va exercir el fotoperiodisme des del 1940, primer a L’Indépendant i a partir del 1944 a l’agència que va crear amb la seva dona, Micheline Vialle, amb qui treballa per a L’Express, L’Aurore, Paris-Match, Keystone i la BBC. Es va especialitzar en la fotografa costumista, va practicar l’esportiva, va ser vicepresident de l’Assotiation Nationale des Journalistes Reporters Photographes, quan el president era, atenció, Doisneau, i el 1962 va rebre la medalla d’or i el premi especial del jurat del concurs internacional que aleshores es convocava a Andorra.