Feia moltes llunes que no s’enfilava en aquesta pàgines un autèntic viatger vuitcentista, un d’aquells cavallers anglesos, els que van cultivar amb més glamour aquesta mena de diletantisme, que tant fascinen Joan Peruga, però no només a ell. Avui ho fem gràcies a la Trenca, que ha rescatat el considerable fons local de l’antiga Puça i que l’ofereix al curiós amb una mica de temps per fullejar tresors com Manual para viajeros por España y lectores en casa; només el títol ja és una cosa formidable. En realitat és un dels volums del patracol que el bon Richard Ford (Chelsea, 1796-Exeter, 1858) va publicar el 1844 i que resumia la dèria per la cosa ibèrica que li va agafar quan el 1830 es va instal·lar a Sevilla amb la seva primera esposa, Harriett. S’hi van quedar tres anys, a veure si ella es recuperava de la malaltia que se l’enduria a la tomba el 1837. Prou temps per recórrer de dalt a baix la península. En una d’aquestes escapades es va arribar fins aquí dalt, i va tenir el detall de relatar-ho a la ruta  XLVI, De Urgel a Tarascón, del Libro 3, consagrat a Catalunya.

El cert és que Ford ha passat a la història de la literatura de viatges vuitcentista, secció ibèrica, com una de les patums indiscutibles, per la vocació, per l’entusiasme i el caràcter exhaustiu del Handbook for Travellers in Spain. Era a més un consumat dibuixant i acostumava a acompanyar els seus itineraris amb pintorescos esbossos dels racons que visitava. I és clar, als anglesos aquella Espanya farcida de bandolers, majos, gitanos, toreros i donjuans els feia la boca aigua. Però quan baixem al detall, les coses ja no són tan clares. La ruta XLVI, per exemple. “Este es un camino de herradura que va a Soldeu y a partir de esa localidad sirve también para vehículos”. De moment, anem bé, tot i que caldria concretar a quina mena de “vehículos” ens estem referint: no va ser fins al 1913 que es va obrir la carretera del port d’Envalira i que els primers cotxes de debò poguessin arribar a Soldeu. Si el bon Richard va venir posem que al 1831, faltaven més de 80 anys. 

Continuem: “El nombre de ‘Andorra’ se deriva del árabe aldarra, lugar tupido de árboles”, que és una etimologia tan fabulosa com tantes altres, des de la vall bíblica d’Andor fins a la gran font (andor+iturri) que proposava Manel Anglada i el parentiu amb altres localitats termals, posem que parlem de Durro, Dòrria i Dorres, que diuen (amb la boca petita) Xavier Planes i Carles Gascón: “Es zona admirable para la caza y la pesca: aquí se encuentra la cabra montaraz, el oso, el jabalí y el lobo. Ese valle fue cedido en el año 819 por Louis le Débonnaire al obispo Sisebuto y desde entonces ha conservado una especie de independencia republicana entre Francia y España”. 

Podríem començar a arrufar el nas davant d’aquesta apreciació de tufet colonial. Però no oblidem que som al 1830. Encara més capritxoses sonen a orelles actuals les consideracions que segueixen: “Desde el punto de vista geográfico el Valle de Andorra debería pertenecer enteramente a Francia, a la que está sujeta en asuntos civiles, mientras que, por lo que se refiere a los espirituales, depende del obispo de Urgel”. És una manera de veure la particular idiosincràsia andosina, però també d’ignorar l’exercici conjunt dels poders legislatius, executius i també judicials que a l’època exercien els veguers, tots dos veguers, i els batlles que ells designaven. Ford també té un delit entre demogràfic i etnològic, més aviat imprecís i que no té manies a recórrer al tòpic: “La población no pasa de unas ocho mil almas y se compone de pastores, contrabandistas y rudos herreros”. Segons Ford, “la ciudad principal era al principio San Julián, cuyo lugar esta marcado por una cruz de piedra”, diu de forma enigmàtica. "Andorra tiene ahora mas de mil habitantes y sufrió mucho durante las guerras civiles”, no sabem ben bé a quines es refereix, perquè no poden ser les carlines, per espanyoles i perquè al 1830 encara no havien començat. El millor arriba ara: “El hospedaje es muy malo y todo el trayecto hasta Soldeu también”, extrems que corroboren tots els viatgers vuitcentistes, els francesos (Reganult, Vuillier, Brutails) i també els anglosaxons (Bart Kennedy, Harold Spender, Lucia Purdy).

Fent honor a la vocació de guia del Handbook, Ford assegura que “las excursiones desde San Julián son variadas y estan llenas de encanto alpino”, que la veritat no és concretar gaire. “Escaldós es una encantadora aldea irregular con un buen arroyo truchero que proporciona energía hidráulica a las toscas fraguas de hierro [...] Saliendo de Escaldós se puede subir por el valle de Embalire, yendo a Canilla o dando un rodeo por el Val de Arensel, al que se entra por un bello desfiladero hasta Urdino y Ariege”. Tot el capítol està trufat d’indicacions igual d’aproximades, com si Ford parlés d’oïda, o de llegida, i tot plegat s’encamina cap a un final quasi funcionarial, a mig camí entre el Macon de El turista accidental i el Phileas Fogg de La volta al món en 80 dies: “En Canilla hay una curiosa iglesia antigua [!]. De allí se sigue por la miserable Soldeu, más allá de la cual esta la línea fronteriza y luego por port de Framiquel, una silvestre región, hasta Ax, en Francia, y el dulce valle de Ariège. Naturalmente, el viajero tomará la precaución de contratar un guía local”.

La pregunta final sembla òbvia: de veritat que vas venir per aquí, Richard?