Al final el que importa és l'eco. En una pel·lícula, en un llibre i m'atreviria a dir que a la vida. Sense eco, tot  s'esfuma, i ja ho va dir algú que el més trist és diluir-se. Amb eco també, però l'efecte triga una mica més, dues generacions, tres com a molt,  i serem fum. Però em desvio. El cas és que Teoria del ridícul té eco. I que cada lector, i cada lectura, obre una porta inesperada. N'havíem parlat aquí mateix, així que no és cap descobriment si els dic que la novel·la del meu amic Nil dissecciona la vida i l'obra de Mael Palau, autor andosí de cinquena divisió, rigorosament inèdit i gloriosament apòcrif, que no acabem mai de saber si és un geni incomprès, un grafòman compulsiu o, més probablement, plasta com una casa de pagès. Forcada el converteix en objecte d'una mena de quest per reconstruir-ne la trajectòria i escatir de passada si és l'autor andosí que elevarà les nostres lletres a categoria universal o un pobre home que ens farà un favor a tots si no el deixem sortir del racó dels oblidats. Mentrestant, Forcada li fabrica una bibliografia considerable que el bon Mael ha perpetrat versionant obres d'altres, des de La metamorfosi, Set lletanies de mort i Borís I, rei d'Andorra. I atenció, que aquí arriba l'eco. 

Planteja Forcada que arribats en aquest punt del segle XX –Palau neix en algun moment dels anys 40 i mor obscurament el 1993 –a Granada (!), i atropellat per un camió (!!)– no hi ha res més a dir, res més a escriure, i que per tant l'únic que queda és versionar, reescriure, reinterpretar. Altres en dirien més oportunament plagi. Però, està en veritat tot dit? Està tot escrit? Ha mort, la novel·la, tal com l'entenem des de Balzac i companyia? 

L'eco. Borges ja va somiar la biblioteca universal. En realitat, abans que ell ho va fer Hernando de Colón, el fill de l'Almirall. La vam retrobar a l'abadia benedictina de El nom de la rosa i semblava que Internet la faria per fi possible. Imaginin un pacte amb el diable, el pacte que tot lector compulsiu estaria disposat a fer: et concedeixo els anys de vida necessaris per llegir tots els llibres que s'han escrit i que escriurà en endavant la mà de l'home. Tots. Acceptem el pacte, vivim no sé, 2.000 anys, potser 6.000, i un bon dia, per a sorpresa dels que pensem que ni en deu vides podrem arribar a llegir tot el que voldríem, s'acaben els llibres de la biblioteca lluciferina i el de les banyes ve a cobrar-se el deute, com Al Pacino al Mickey Rourke de El corazón del ángel (o el diable al Getsé de Els Pastorets). Igual que si tingués prou temps, un mico podria arribar a escriure El Quixot, si un pobre humà, que no deixa de ser una altra mena de mico, tingués prous eons de vida, acabaria llegint tota la literatura que ha perpetrat l'espècie humana. La pregunta a què arribem, i fins aquí és on ens ha portat l'eco de Teoria del ridícul, és la següent: i després d'haver-ho llegit tot, què?

Disculpin la digressió, perquè Forcada potser no ho sap, però és una fàbrica d'aforismes. Fa un parell d'anys, quan va presentar Tolls, va encunyar un dels meus preferits: "Som morts de permís". Ahir se'n va treure un altre de la màniga: "Escriure és una continuació de la lectura per altres mitjans". Segur que a Clausewitz li hauria agradat sentir-ho. "Un escriu com llegeix", diu, "i jo soc un lector anàrquic, poc consistent i desestructurat, i com em temo que és Teoria del ridícul". Se'ns acaba l'espai i no hem parlat de la formidable visió distòpica que el pobre Mael planteja a Grandalla, la seva obra magna, amb totes les Valls Neutres convertides en un continu urbanístic, des del Runer fins al Baladrà –el pintor Francisco Sánchez ho va intuir en aquella obra sensacional que és Sant Vicenç d'Enclar– i la gran pregunta que tots els que ens dediquem a això ens hem fet alguna vegada: per què escriuen, els escriptors? Doncs no es facin il·lusions: segons ell, per vanitat. I si té raó?