Robert Lizarte: “El Museu Nacional hauria de ser virtual, no un contenidor com al XIX”

La nova junta que encapçala vol mantenir la vocació d’erigir-se en defensora del patrimoni cultural i natural que li manen els estatuts i que la presidència de Claude Benet va potenciar amb èxit considerable. Predica mà estesa i diàleg i confia en el nou equip al capdavant de Patrimoni i en la reforma de la llei que impulsa el ministeri.

Estrena presidència amb pintades a les Bons, cosa que feia temps que no passava. Malastrugança?
Esperem que no sigui així. Sempre hi ha el típic inconscient, però una pintada continua sent notícia, senyal que afortunadament és poc habitual. Sobretot si la víctima és el patrimoni. Tampoc no és tan banal com pugui semblar: el mal que s’hi ha fet és irreversible. Les pintades sobre pedra tosca no acaben de marxar mai. Per endur-te’n la pintura t’has d’endur la pedra. Crec que els autors no en són conscients.

Sobta, però, la contundent reacció del Comú i sobretot del ministeri per unes pintades, quan no va moure un dit en casos molt més flagrants.
El patrimoni és com una fruita, que primer cal plantar l’arbre, cuidar-lo i esperar un temps. Amb el patrimoni, el mateix. És un procés lent. Volem beneficis a curt termini sense mirar al mitjà i al llarg termini. Davant d’un problema d’herències, per exemple, la solució fàcil és tirar-ho tot a terra i repartir. No sé si s’ha fet prou pedagogia, si hi ha hagut prou negociació... El que crec és que en casos litigiosos en què hi ha privats pel mig, la solució hauria de ser un win-win: que hi guanyi la societat i que no hi perdi la propietat. No és fàcil, vol temps i mà esquerra.

La responsabilitat de conscienciar ciutadans i propietaris i en última instància de protegir-lo és de les administracions, i molt principalment del ministeri.
És així. Però també cal dir que allà on no arriben les administracions hi hem d’arribar des de la societat civil, i aquí és on Velles Cases té un paper fonamental. 

És una qüestió de voluntat? D’instruments legals, molt assenyaladament la llei del patrimoni? De recursos?
Un conjunt de tot plegat. Sobretot crec que ha faltat pedagogia i ha faltat també iniciativa, lideratge per part de l’Administració. Però soc optimista amb el nou equip que hi ha al capdavant de Patrimoni i em consta que les coses van per aquest camí. 

Com a encampadà: no li grinyola, l’ascensor que han plantat a Radio Andorra, tot un BIC? I que el responsable sigui el ministeri!?
És clar que grinyola. En sobta que no hagin trobat cap alternativa menys invasiva. Teníem una perspectiva preciosa de l’edifici, i  l’han trencat completament.

Amb quina autoritat pot ara Cultura exigir als particulars que no perpetrin ocurrències similars? 
Les autoritats són les primeres que haurien de donar exemplar, però no sempre és així. 

Un altre exemple: la línia d’alta tensió d’Encamp a Grau Roig passa pels voltants del roc de les Bruixes. FEDA sosté que s’ha minimitzat l’impacte ambiental, que la infraestructura és absolutament necessària i que l’alternativa de soterrar-la era inviable.
En desconeixem els detalls perquè ens en vam assabentar per la premsa. No dubtem que compleix els requisits, però comprovarem com afecta el jaciment i en qualsevol cas que sigui legal no treu que pugui afectar negativament el patrimoni. No tot el legal és moral. I si és així, ho direm. 

Com va passar amb el pont de la Margineda, el patrimoni sempre acaba cedint davant d’interessos suposadament superiors. 
Conflictes d’interessos sempre n’hi haurà, però per minimitzar precisament això hauríem de tenir una llei del patrimoni que detallés el que es pot i no es pot fer al voltant de cada monument en particular. Això ho hem de fer abans que no sigui massa tard, i encara hi som a temps.

Vol dir? La Llei del patrimoni és del 2003, i ja llavors s’hi deia que els entorns de protecció havien d’estar aprovats en un termini de dos anys. Han passat dos decennis i en falten més de mig centenar.
Per això el nou text ha de ser molt més concret, delimitant clarament les competències del Comú i del ministeri i procurant que hi guanyem tots, la societat i també els propietaris dels terrenys i immobles que puguin quedar afectats. 

El veig molt optimista.
Hi confio, sí.

Sant Vicenç d’Enclar. Sorprèn el triomfalisme oficial, quan en el fons és el reconeixement d’un fracàs: els va caure l’únic campanar preromànic que ens quedava. 
Reconstruir-lo era el que s’havia de fer i s’ha fet en un temps raonable. Triomfalisme? Al final, a tothom li agrada sortir a la foto. Potser sí que a les institucions, no només al ministeri, els falta de vegades una mica d’autocrítica. No ho fan tot bé, perquè si no, no ens hagués caigut el campanar, però tampoc ho fan tot malament.

Tenim el compromís que Velles Cases aixecarà la veu si es produeixen agressions al patrimoni, vinguin d’on vinguin, i no només quan uns xavals facin unes pintades?
El teniu. Farem el que puguem fer, que és denunciar casos com aquests que ens planteges, perquè una de les missions de Velles Cases és, segons els estatuts, vetllar pel patrimoni. Però sobretot, molta mà estesa i molt de diàleg amb uns i altres.

En menys d’un any tenim eleccions i tornarem a sentir el mantra del Museu Nacional. Quina és la posició de Velles Cases?
Entès com al segle XIX, no. Potser no cal un edifici de nova planta, un contenidor, i ens podem acontentar amb un espai expositiu virtual amb els elements que ens fan diferents dels nostres veïns. Els dipòsits de Patrimoni són prou rics per produir exposicions sobre temes específics.

Prioritats de la nova junta?
Captar nous socis per agafar més múscul. No és el mateix picar la porta d’una Administració en nom d’un centenar de socis que de mig miler. Aquesta és la prioritat. I fer pedagogia: a les xarxes socials, als mitjans de comunicació i in situ a cada parròquia.

Escolti, a les Bons hi posaran d’una vegada una càmera que vigili l’absis de Sant Romà?
Em consta que sí.