Robert Lizarte: “Les campanes fins al 1800 haurien de ser declarades BIC”

Ha inventariat a Homes i dones de Canillo, als auficis! les 21 campanes que han sobreviscut a la parròquia. Una feina portentosa a la qual seguirà algun dia el catàleg de les 115 que es conserven a tot el país. Dilluns el presenta a Sant Serni.

La més antiga?
La de Sant Miquel de Prats és del segle XIII, contemporània de les de Meritxell. La de la Santa Creu és del XV, anterior fins i tot a la Maria de Sant Serni, la primera d’altra banda de la qual en sabem fefaentment la data: va ser fosa el 1486. 

Les més grans?
La Saturnina, que pesa 710 quilos i que per això mateix es diu també la Grossa. I de nou la Maria, o Mitjana, més lleugera, que en pesa 255. Atenció, però, que la campiona és la de Sant Pere Màrtir d’Escaldes, 1.030 quilos. Però és del 1981.

L’edat daurada de les campanes?
Les millors, les més boniques, les més guarnides i les que sonen millor són les foses entre els segles XV i XVI. Són autèntiques obres d’art.  

Alguna de preferida?
La de Sant Pere del Tarter, fosa el 1545 per Joan Boer, el Lleonard de les campanes. Les seves són precioses i sonen excel·lentment. En tenim també a Sant Andreu d’Arinsal, a Sant Esteve d’Andorra la Vella, a Sant Serni de Nagol i les dues de Sant Romà de les Bons.  La del Tarter, a més, té una curiosa història al darrere. La van robar!

Conti, conti.
Va ser als anys 70. Un dia va desaparèixer  –pesa 46 quilos, no era tan difícil– i se’n va perdre el rastre fins que al cap de molts anys va reaparèixer un matí a la porta de la casa d’Andorra a París amb una nota on el lladre demanava perdó i que la tornessin a Sant Pere. Mai hem sabut qui en va ser l’autor penedit.

De ferro o de bronze?
Sempre de bronze: 78% de coure i 22% d’estany. És qüestió de sonoritat. Una campana de ferro fa cloc. Una de bronze, dooong. Hi havia antigament la creença que si s’hi afegia una mica d’or o de plata sonaven molt millor. Com pots comprendre, el mestre campaner estava contentíssim que li donessin or, però no tenia cap intenció d’afegir-lo a la fosa.

Són eternes, doncs.
Ho són, si la qualitat del material és bona. Les de postguerra, per exemple, que es van fabricar amb aliatges dubtosos, resulta que ara comencen a esquerdar-se. Però quan toques la campana de Meritxell, per exemple, estàs connectant amb el segle XIII, i això és molt emocionant.

Com es trenca una campana? 
D’una caiguda, com la de Meritxell. I també per l’ús. Fins fa vint anys una campana esquerdada ja no tenia remei. Ara tenim el mètode Lachenmayer, que permet sargir-les. I funciona, com hem comprovat amb la de Sant Jaume dels Cortals, avui a Santa Eulàlia. Però també depèn de l’esquerda: la de la Bàrbara, a Sant Serni, té un trau tan gran –fa 28 per 30 centímetres– que no ens garanteixen el resultat.

Què li va passar?
Prové del taller de foneria d’Ignasi Jaquetti, nissaga italiana establerta a la Seu al segle XIX. Les seves campanes són més aviat barroeres. Segurament la fosa de la Bàrbara va ser defectuosa. 

Però tant? Perquè sembla un nyap.
Això no és cosa dels Jaquetti. A mitjans segle passat van aparèixer uns francesos que deien que hi entenien i que la podrien arreglar. Van baixar-la al cementiri, van encendre-hi un foc, van treure el metall a cop de martell i de cisell, el van fondre i van reomplir l’esquerda amb la massa resultant. Encara es pot veure el pegat. Efectivament, va ser un nyap i la campana naturalment no ha sonat mai més.

De què depèn el so?
Del gruix del llavi i del contorn tindrà un so o altre. Com més petita, més agut, i al revés.

Cada finestra del campanar, tenia una campana?
Fins al segle XVI normalment anaven a dintre. A partir d’aleshores  augmenten de mida, perquè es poguessin sentir des de més lluny, i com que no cabien a les finestres, les que hi havia a l’interior de la torre es posen a les obertures i les noves, més grans, a dintre.

Escolti, que duguin el nom del patró, o de la Verge Maria, ho entenc. Però, i Melciora?
També podien rebre el nom del mecenes. En aquest cas, la van beneir el dia de Reis del 1904 –és filla de Pablo del Campo– i per això li van posar Melciora. A mi m’agrada.

La que millor canta?
La del Tarter, no puc ser imparcial. La Maria de Prats i la Santa Bàrbara, de Prats, sonen molt bé, però és que la va fer Pablo de Campo (1904), un mestre! Càntabre, terra de grandíssims mestres fonedors com Pedro de Villanueva, el Picasso de les campanes. En tenim dues, però no a Canillo, sinó a Encamp.

Diu que a Andorra es feien sonar “a la catalana”. Es poden fer d’una altra manera?
Avui estem acostumats que les campanes donin la volta sobre el seu eix. Ho fan així a Sant Julià, a Andorra la Vella i a la Massana. Però això és tocar a la valenciana. A la catalana només es toca avui a Encamp i a Cervera, tot i que s’està intentant recuperar. I consisteix a portar la campana a mig vol. És a dir, la copa mirant al cel, i el jou a terra. No acaben de donar la volta. I d’aquí ve l’expressió no perdre el seny.

Com!?
Pensa en la Grossa, que pesa 710 quilos més el jou. Aguantar-la amb la copa a l’aire el temps que trigues a resar el reglamentari Parenostre no és  gens evident.  Si no ho aconseguia i baixava abans d’acabar l’oració, es deia que el campaner havia perdut el seny. I si perdia massa vegades el seny s’hi jugava el lloc. També ve d’aquí l’expressió treure de polleguera.

Doncs també m’ho haurà d’explicar.
La polleguera és l’element que lliga el jou al sostre del campanar. Essencial. Treure la polleguera implica fer caure la campana. Un daltabaix.

Totes porten la seva llegenda. Per què?
Tenen el mateix sentit que les banderoles de colors que es pengen al Tibet. Quan volegen, porten l’oració que hi duen escrita cap al cel. Les campanes, el mateix amb la llegenda: “Ave Maria Gratia Plena”, “Vox Domini Sonat”, “Tempestate Fugite”... Però cap com la tirallonga de la Grossa: “In Nomine Iesu Omne Genvflectatur terrestrium et Inrfernorv”: “En el nom de Jesús, que tots els éssers de la Terra i de l’Infern s’agenollin”. Glups. Tampoc està malament la de la Maria: “Chrs Vincit Chrs Regnat Chris Iperat”. 

Qui feia les campanes: el fonedor o el campaner?
Campaner és qui fa sonar la campana, i qui la fabrica és el mestre campaner o el mestre fonedor. També firmaven, com sabem per Despuic, que va fondre la de Meritxell i que és el més antic de qui tenim notícia.   Al XVI tenim el mestre Boer, al XIX els Jaquetti, a principis del XX Pablo del Campo. No n’hem localitzat cap d’andorrà i difícilment en sortiran. 

Diu que les fonien in situ.
Feien un forn refractari i les campanes s’impregnaven de l’essència, de l’ànima del lloc. Pensa que els elements amb què es fon són la terra, la fusta, l’aigua... És una concepció si vols molt romàntica, quasi espiritual.  A banda d’un espectacle. I molt car. Per això es posaven d’acord dos veïnats i feien venir un mestre fonedor: la del Tarter i les de les Bons, obra de Joan Boer, van sortir de la mateixa fosa. Tot això que es van estalviar.

El que no veig tan clar és que en hissar-les al campanar el fonedor s’hi abracés perquè els hissessin amb la criatura.
Pensa que l’única manera de pujar-les era amb cordes i politges. Era una manera d’assegurar-se que ho fessin amb prou cura perquè la campana caigués a terra. D’altra banda, fins que no estaven penjades i s’havia comprovat que sonaven, el mestre campaner no cobrava. S’hi jugava molt.

Les hem de protegir més del que ho estan?
Ara són un bé moble que forma part de l’Església. En la meva opinió haurien de ser considerades de forma individual i ser declarades BIC. Perquè tenen vida i per tant es poden trencar. Necessiten protecció. Com un retaule o una tela.

Totes?
A Espanya són considerades Bé d’Interès Cultural fins al 1799. I a partir del 1800 són només Bé d’Interès. És un bon model que crec que podríem copiar. 

Sona igual quan toques una campana a mà que amb electromartell?
En absolut. Amb la mà fas percudir el batall per dins, que és com ha de tocar una campana. Li dones la força adequada, que és la d’un braç humà. El so dels martells electromartells és mecànic, fred, acostumen a ser massa grans, piquen per fora, i el resultat és nefast per a la campana, que corre risc cert d’esquerdar-se. I després tenim el problema dels jous, molts dels quals són metàl·lics, quan els originals eren de fusta. No és el mateix i l’estructura de campanar se’n ressent perquè  la fusta esmorteeix la vibració. Si a més, toques a la valenciana, el risc és evident.

Queden campaners?
Dos: el Marc Mosoll i jo mateix. Ens en va ensenyar el padrí del Marc, Teodor Toreres, el Doro, l’últim campaner de Santa Eulàlia. La idea és aprofitar l’interès que s’ha generat per intentar recuperar la figura del campaner. Les campanes es van electritzar als anys 60, aleshores desapareix el campaner, i amb ell els tocs, molts dels quals eren privatius de cada parròquia, excepte el de difunts, que era comú. 

Els últims campaners de Canillo?
Josep Rogé, el Mestransa (1938), l’Agustí Camp, de cal Farré (1955), i el Peret Camp, de ca l’Agustí (1980). Era un ofici. A canvi d’un de sou de 40 pessetes i un sac de blat, Llois Bergés de casa Roca es va comprometre el 1869 a “cuidarse de las campanas al us y estil de la parroquia y majoritariament quant se presenta tronades que y hagia perill cuidara tan de nit com de dia de ser puntual a tocar al temps. Quan morirà algun o alguna tindra la obligació de tocar la senyal a las horas acostumades y també de fer lo llot al fosá per enterrarlo”. També feien de sagristans. I d’enterradors!