Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, bruixes, bruixeria, Perdut i altres relats de les Valls, Robert Pastor, Anem, relats, contes, llibre
Andorra, bruixes, bruixeria, Perdut i altres relats de les Valls, Robert Pastor, Anem, relats, contes, llibre

Robert Pastor: “La ficció viu una edat de plata però el problema és el de sempre: la frontera”


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Màximus

Li ha sortit un recull de contes perquè... ¿no s’atrevia amb la novel·la?

En tinc una al cap, de novel·la, el que passa és que avança molt lentament. A més, els contes, com els versos, tenen a favor que els pots anar escrivint, sense presses, i quan en tens un grapat d’una certa qualitat i amb una certa coherència, tens l’obra.

M’està dient que els cinc de 'Perdut' tenen un fil conductor. ¿Quin?

Els protagonistes: tots són persones descol·locades, des­orientades a causa dels canvis vertiginosos que hem viscut els últims anys en tots els ordres.

¿Per exemple?

L’evolució de les famílies, amb la plena incorporació de la dona al món laboral i tots els canvis que això implica; també la incidència en la vida íntima de malalties devastadores com l’Alzhei­mer, o l’eclosió pública dels maltractaments: el més llarg –De gènere: vint paginetes– és un cas de violència de gènere amb investigació policial inclosa.

De realisme fantàstic, res de res. I dic fantàstic per la seva afició a les bruixes.

Costumisme naturalista. I molt local. Els personatges poden sortir d’amics i coneguts, a qui faig passar per unes peripècies totalment fictícies; o al revés, episodis inspirats en fets reals però que recreo absolu­tament.

Vaja, que no hi ha bruixes.

Doncs no. Com a mínim, en sentit estricte.

Un bon final, ¿tot un mal conte honora?

¿Què és un bon final? Un final obert, sense rematar o que sabem des del començament pot ser òptim, en la meva o­pinió.

El final rodó, de l’estil peix que es mossega la cua, ¿és una pesada herència del 'boom'?

Cada conte té el seu ritme, el seu to i el seu final. No crec que les fórmules funcionin.

Descartats Borges, Cortázar i companyia, ¿quins parents li busquem?

L’angloitalià Sabatini, avui ben poc llegit. I Monzó, salvant totes les distàncies, natu­ralment. Els que esperem de fa molt de temps una continuació d’Aquí les penjaven... ¿esperem en va? Em temo que sí, però la Galoxa, la Toneta de Caldes i companyia sempre m’acompanyen.

¿És possible que quedin bruixes, a l’Arxiu? Per descobrir, naturalment.

És difícil. Pau Castell en va exhumar alguna de les més antigues que se m’havien passat per alt. És possible que a l’arxiu diocesà n’hi hagi algun cas. Al de la Inquisició de Barcelona, en canvi, no, perquè es va cremar i a l’únic volum que feia referència a Andorra que es va salvar hi ha notícia d’un sol cas: la coneguda Toneta.

A qui la Inquisició, amb tota la seva mala fama, va ab­soldre.

Efectivament. Un cas raríssim entre les nostres bruixes però que no és tan estrany si tenim en compte que en dues generacions el Tribunal de Corts va penjar més bruixes –una quinzena, que sapiguem– que la Inquisició de Barcelona en dos segles.

El coneixíem com a poeta, historiador i, és clar, periodista. Però no cultivava la ficció des de feia tres dècades. ¿Per què hi torna?

Perquè dintre de les meves limitacions sóc una mica tastaolletes i evito repetir gènere. Tenia moltes ganes de tornar a la narrativa –he escrit contes i una novel·la històrica, Yressa de Gaxen y otras cinco, brujas, però d’això fa trenta anys!– i tinc la remota esperança que algun any la segueixi alguna novel·la.

¿Vivim una edat d’or de la ficció?

Com a mínim, de plata. Hi ha molta producció, efectivament, i penso que amb una qualitat mitjana molt digna. El problema és el de sempre: passar la frontera.

Precisament, aquesta abundància ¿és perquè són bons o perquè, en fi, són d’aquí?

En la meva opinió són perfectament homologables al que es fa a la resta del domini lingüístic. Aquest tracte preferent a l’autor de casa es dóna a tot arreu, amb la diferència –a favor nostre– que aquí n’hi ha molts que podrien traspassar la frontera.

Fem prospectiva: ¿quins tres noms de la literatura que es produeix avui es llegiran encara d’aquí mig segle?

Villaró, Peruga i els dos patriarques: Dalleres i Morell.

¿I dels nous?

Cal que passi un temps. Penso que Manel Gibert també hi serà, en aquesta llista.

¿Per què celebrem el setè centenari de Llull i ningú no ha pensat a celebrar els cents anys del naixement de Montserrat Palau?

És injust, però són coses que passen a tot arreu. No som especials, en aquest sentit.

¿Quants anys va exercir el periodisme?

Quaranta-tres, fins que em vaig jubilar, el 2010. Ara em dedico al periodisme de cap de setmana. O de costellada. Calculo que dec haver escrit cap a 10.000 articles d’opinió. Dels altres, incomptables.

I amb la mà al cor, ¿ho tornaria a fer?

Sens dubte. Però cal vocació. Els americans diuen una cosa que està molt bé: el periodisme és una professió molt bona... si et saps retirar a temps. El problema és que ens passa com als esportistes, que mai no veiem l’hora de retirar-nos.

No està malament, tenir 10.000 opinions diferents, o més! Triï dos moments històrics que hagi viscut en aquest mig segle.

La negociació de l’estatut basc com a enviat especial del diari Deia. Va ser el 1979 i a Madrid, entre el Congrés dels Diputats i l’hotel Palace; l’altre, l’assassinat a mans del Batallón Vasco Español d’Argala, històric dirigent d’ETA, i un dels més favorables al diàleg: va ser el desembre del 1978 a Anglet, al País Basc francès. Hi vaig anar, és clar, i allò em va impressionar.

Andorra
bruixes
bruixeria
Perdut i altres relats de les Valls
Robert Pastor
Anem
relats
contes
llibre
La teva puntuació: 2. Número de vots: 150
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic