Roc de les Bruixes: 30 centímetres des del 1996

Remolins comprova que en alguns punts del jaciment l’esquerda ha passat de 30 a 60 centímetres si es pren la rèplica com a referència

L’arqueòleg Gerard Remolins li va prendre la paraula a Berna Garrallà i es va plantar ahir al Palau de Gel, a Canillo, armat d’una cinta mètrica. Es tractava de comprovar fins a quin punt s’avenen amb la realitat –diu– les afirmacions de Berna Garrallà, que dilluns sostenia que les fissures no havien crescut “gaire” si es comparen amb les rèpliques del 1996.
El resultat és sorprenent: d’una banda, perquè en el punt més delicat del jaciment del roc de les Bruixes, just on creix un pi de tronc ja considerable,  l’esquerda pràcticament ha duplicat el gruix, dels 30 centímetres que feia fa un quart de segle als prop de 60 d’ahir. Un ritme de més d’un centímetre per any: “No sé si és molt o poc, però són 30 centímetres més. I la qüestió és que l’esquerda ja sobrepassa llargament el mig metre. A mi m’amoïna”. La proporció no és tan acusada, però sí considerable, en els altres punts que Remolins es va dedicar a mesurar: de 28 a 40 centímetres, de 22 a 30, de 7 a 18 i anar fent.

Però la segona sorpresa salta quan el mateix Remolins posa en dubte la validesa d’aquesta referència: l’arqueòleg sospita que la rèplica del 1996 –recordin que es va instal·lar després d’un episodi de vandalisme, i que des d’aleshores la ruta del jaciment, en el camí de Prats a Meritxell, ha quedat en els llimbs de la semiclandestinitat– es van recol·locar mirant de reconstruir el roc tal com es creia que podia ser originalment, no tal com estava al 1996. D’altra banda, també hi ha discrepàncies respecte a l’edat del pi: Garrallà insisteix que en les fotos del jaciment preses per Pere Canturri als anys 60 ja s’hi veu l’arbre; Remolins no el creu tan vell –dilluns parlava de 15 o 20 anys– però es confessa incapaç de determinar-ne l’antiguitat i deixa el dilema per a un biòleg, però diu que un arqueòleg que havia treballat anys enrere per a Patrimoni assegura que en les visites periòdiques que girava al jaciment el pi encara no hi era.

De tot plegat, en fi, el que més por li fa a Remolins no és la mida de l’esquerda sinó que el pi ha crescut prou i l’arrel és prou profunda “com per fer saltar les roques amb un cop de vent”. El jaciment, conclou, està subjecte a un perill “latent” i en última instància “tot dependrà del clima”. Un auguri nefast, perquè en el cas de Sant Vicenç d’Enclar van ser precisament el vent i la pluja, segons la versió oficial, els que va acabar executant el campanar.

La polèmica acompanya el roc de les Bruixes des que fa dos anys el mateix Remolins i el ministeri van estar a punt d’arribar a la Batllia. Bàsicament, perquè Cultura li exigia retirar d’Internet l’itinerari que du al jaciment, amb l’argument que fer-ne publicitat podria posar en perill un conjunt rupestre especialment vulnerable. Tot plegat va coincidir amb el nou aixecament del jaciment encarregat a l’arqueòleg cerdà Pierre Campmajó, i finalment el ministeri ho va resoldre salomònicament: retirant l’amenaça d’accions judicials però engegant un estudi per avaluar la possibilitat de protegir el roc de les Bruixes amb una tanca o una estructura aèria. Havia d’estar a finals del 2018, però dos anys i mig després, continua al calaix de les bones intencions.