Roda el món i torna al Karakorum

Diu que la vegada que més de prop va veure la mort va ser al Perito Moreno: era el 1993 i als aventurers d’Al filo de lo imposible se’ls va posar entre cella i cella de pujar a dalt de tot dels seus 3.121 metres, en helicòpter i enmig d’una mena de torb. Ho van aconseguir, sí –una horeta al cim amb forma de bolet i no més gran que mitja pista de bàsquet– però se’n van sortir de miracle: en el moment de marxar, l’helicòpter no s’hi podia aturar a causa del vent, els cinc valents que hi havien baixat van haver de saltar literalment a l’interior de l’aparell, i en qüestió de minuts el cim va desaparèixer engolit pels núvols, que s’hi van quedar tres dies: “Vaig passar por de veritat, el pitjor moment de la meva vida”.

Això és molt dir quan qui parla és Sebastián Álvaro (Madrid, 1950), Sebas per als amics i televidents, i qui va ser director del mític programa de TVE des dels inicis, el 1982, i fins al 2009. Un home que ha travessat a peu els 600 quilòmetres del desert de Taklamakan –el 2000, i just abans que la Xina hi construís una interminable carretera que l’ha convertit gairebé en una atracció turística–, que ha pujat al Nanga Parbat –la Muntanya Assassina on als anys 30 hi van deixar la pell una trentena d’alpinistes alemanys– i al Gasherbrum IV, “la muntanya més bella de la Terra”, diu, amb una única pega: que li falten 75 metres per arribar als 8.000. Un home que va haver de renunciar a la cara sud del Lhotse –“l’ascensió més difícil que es pot fer avui”, assegura– perquè els membres d’Al filo... “no érem suïcides ni temeraris: ho intentàvem, sí, però si no podíem, ho deixàvem estar i ens en tornàvem”, i que va complir el somni del gran Shackleton de creuar l’Antàrtida de punta a punta –4.300 quilòmetres de gel– a bord del primer catamarà polar de la història. I sense ajuda exterior! Un home, en fi, que ha vist com s’hi quedaven, al desert, a les muntanyes o a les glaceres, “26 dels meus companys d’aventura: homes joves que no eren ni menys forts ni menys llestos que la resta de nosaltres; simplement, van tenir mala fortuna”.

Tot això, i molt més, constitueix el moll de l’os d’Instants d’una vida arran de l’impossible, fins al 29 de gener al Museu del Tabac lauredià: l’aventurer espanyol hi resumeix tres decennis llargs d’anar pel món –com les trementinaires, però una mica més enllà!– a través de 38 fotografies seleccionades d’un arxiu que, diu, frega el milió d’imatges. L’exposició no és només una caixa de records –cada fotografia evoca una aventura apassionant de superació i supervivència en alguns dels racons més hostils i inaccessibles del planeta, combinada amb un sensacional desplegament de referències històriques i literàries– sinó que també pretén explicar una història, diu: la de com ha canviat el món al llarg d’aquests trenta-cinc anys –com li agrada dir, i és molt gràfic, “quan jo vaig néixer érem 2.500 milions de persones; avui tripliquem aquesta xifra”– acompanyada d’una reflexió sobre els últims escenaris on la Terra manifesta la seva grandesa insondable: “Llocs que em van canviar la vida: hi vam deixar una part de nosaltres i aquestes fotografies intenten transmetre les emocions i els sentiments que hi vam experimentar”.

N’hem dit alguns, però aquí en teniu uns quants més: el mont Scott, a la península antàrtica; el desert Líbic, a Egipte; el volcà Licancabur, al desert xilè d’Atacama; la vall del Yarlung Tsangpo, al Tibet, amb els congosts més profunds del món: més de 5.000 metres de caiguda!–; la travessa de les Malvines des de les Geòrgies del Sud, de nou sota la petja de Shackleton; la glacera del Baltoro, al Karakorum –hi ha anat una seixantena de vegades– i anar fent. I sempre, sempre, a l’ombra dels grans mites de la història de les exploracions, des d’Alexandre el Gran i Marco Polo fins a l’italià Walter Bonatti –el primer a trepitjar el Gasherbrum IV, “amic meu i l’encarnació perfecta de l’ètica, l’èpica i l’estètica de l’alpinisme”– i la navarresa Míriam García Pascual, pionera espanyola de l’escalada, autora d’un clàssic de la literatura de muntanya (Bájame una estrella), no menys mítica i retratada aquí a les gorges del Verdon. Amb final a l’altura: va morir el 1990 sepultada per una allau de pedres al camp base del Meru i de qui Álvaro recitava ahir la següent divisa: “He passat calor, he passat fred i he tingut por, i hi va haver dies que no era feliç, però vaig tenir la rara oportunitat d’anar cap on volia, i això és al final més important que ser feliç”.

Que la Terra ha canviat molt des que el 1982 es va llançar aquest home a l’aventura és evident. I el que canviarà, com augura el glacial del Perito Moreno fonent-se a la Patagònia que també es pot veure al Museu del Tabac. Però al mal temps, bona cara: “No us preocupeu perquè quan l’eix de la Terra es desplaci 4 o 5 graus, i s’hi desplaçarà, el gel tornarà a cobrir Europa”. Serà una llàstima, la veritat, però mentre això no arribi, contemplem la grandesa d’aquest racó nostre d’univers en 38 fotografies.