Roger Casamajor, actor: “Amb el que ens hi juguem, sembla estúpid queixar-te pel termòmetre”

Es passarà l’agost a Mallorca i vestit de nàufrag. S’ha tornat a posar a les ordres d’Agustí Villaronga a ‘El ventre del mar’, que s’inspira com Géricault en el cèlebre episodi del naufragi de la ‘Méduse’. Havia de ser una obra de teatre a partir d’un relat de Baricco, ‘Océano mar’, però el confinament la va convertir en llargmetratge. Al setembre el veurem a Sitges amb ‘La vampira de Barcelona’ i a l’octubre, a Movistar+ amb ‘Libertad’.

Va debutar el 2000 amb ‘El mar’, de Villaronga. Tornar a rodar amb ell una pel·lícula marinera, no pot ser millor auguri.
En aquests temps és un bon auguri rodar... el que sigui.

Diuen que és la pel·lícula més experimental de Villaronga. Glups.
 Qui en coneix la filmografia més personal sap que fa un cinema molt particular. Aquí s’ha llançat a rodar part de la pel·lícula en blanc i negre i també amb infrarojos. Està clar que no serà una pel·lícula d’aventures.

Llàstima.
De fet, el naufragi és una excusa per posar els personatges en una situació extrema, de vida o mort, i veure què és el que passa per la ment humana en aquests moments.

Una pel·lícula intimista?
Més aviat abstracta. No hem rodat a mar obert, ni tampoc veurem tempestes ni les onades passant per sobre del rai. Res d’això. Excepte els moments que transcorren a la balsa, la major part de la pel·lícula el que tenim són els dos protagonistes que expliquen com van sobreviure.

Recordi’ns l’episodi, una de les grans odissees de l’era de la navegació a vela.
El meu personatge és Savigny, oficial mèdic a bord de la Méduse, que era la fragata  francesa que el 1816 va naufragar de camí cap al Senegal.

Oficial mèdic? Col·lega del Maturin de ‘Master & Commander’, doncs! 
No és mala referència, Paul Bettany, però les pel·lícules no tenen res a veure. Res. El naufragi de la Méduse va ser un escàndol perquè prop de 150 nàufrags van ser abandonats a bord d’una balsa improvisada. En van sobreviure quinze. Savigny en va deixar un relat escrit i Géricault s’hi va inspirar per a un dels quadres més coneguts del Louvre. En fi, Oscar Kapoya hi encarna l’altre protagonista, un mariner ras. Tots dos sobreviuen i expliquen una història que posa els pèls de punta, perquè a bord es va recórrer al canibalisme.

Conclusió: en situacions extremes l’home és efectivament un llop per a l’home?  
Villaronga no vol jutjar els personatges. El que li interessa és mostrar el que va passar i les seqüeles que els deixa. També t’he de dir que la pel·lícula busca obertament un paral·lelisme amb les pasteres. Veient la balsa no pots evitar pensar en el que deuen passar, pensar i penar els refugiats que se la juguen avui al Mediterrani.

Per què sobreviu, Savigny? Sort, astúcia, falta d’escrúpols? 
Una altra qüestió que plantaja la pel·lícula és que fins i tot en situacions extremes hi ha com si diguéssim classes. L’alta a bord de la balsa eren els oficials, que portaven armes i podien imposar-se per la força, arribat el cas. Els mariners i soldats rasos eren a baix de tot. I prescindibles. Encara més si eren negres.

Hi ha lloc per a la solidaritat, el coratge o l’heroisme, a la balsa?  O només sobreviuen els malparits?
Hi ha lloc i moments per a tot. Però l’interessant és comprovar com aquesta experiència traumàtica els trastoca i els canvia. Però tampoc ens centrem en la peripècia real dels personatges. El director ho passa tot per la ficció.

Rodatge anti-Covid, m’imagino.
Absolutament. Ens van fer proves de PCR a tot l’equip quatre dies abans de començar, rodem amb mascareta, ens posen el termòmetre cada dia abans de començar, i duem una vida no diré que monacal però sí reclosa. Res de festes ni aglomeracions.

I ningú es queixa? Aquí hi ha qui rondinava perquè li prenien la temperatura per entrar al súper.
En absolut, i deixa’m afegir que em sembla estúpid queixar-te per això tenint en compte el que ens hi estem jugant. Depenem els uns dels altres. Només que un doni positiu el rodatge se’n va a prendre pel sac.

Ha tornat al cine des que van reobrir les sales?
No, però no per ànsia, sinó perquè no n’he tingut l’oportunitat.

Quines són les perspectives laborals al sector?
Tothom té moltes ganes de treballar i s’estan reactivant molts projectes. Aquest n’és un exemple. Hi ha sèries a punt de  rodar-se a Barcelona, però la incertesa és gran, i es dona el cas que s’ha estigmatitzat els teatres.

Perdoni!?
S’ha venut que les platees són poc segures, però després agafes l’avió per volar a Mallorca i la cabina va plena fins a dalt. No s’acaba d’entendre, la veritat. I des del món de la cultura, amb els teatres tancats, encara menys.

Vostè hi aniria?
I tant. Sense manies.

Al cine, que sí que ha obert, només li faltava això: a les sales hi ha quatre gats.
Abans de la Covid ja estava immers en un procés de reconversió. Però això no vol dir que la gent no vegi pel·lícules. Les veu a casa. La producció audiovisual segueix, el que canvia és la manera de consumir-la. És evident que veure una pel·lícula en una pantalla de dotze per sis metres és diferent de veure-la a casa. Però crec que es va cap a un doble circuit: versions originals i cine d’autor en sales, i la resta, a casa, a través de les plataformes.