Molts ens vam quedar de pedra quan vam conèixer la seva addicció. ¿Què va fallar?

La droga és com un iceberg: la part que es veu és la conseqüència, però la causa és tot el que hi ha a sota. En el meu cas, voler arribar a tot, fruit potser d’un cert narcisisme...

Ja ho tenen, això, els artistes...

Però també som fràgils, vivim de l’estima dels altres. Durant molts anys he volgut arribar a tot arreu: ser el millor germà, el millor amic, el millor amant... Hi ha un moment que explotes, i la meva vàlvula va ser la cocaïna.

Un tot sol, ¿se’n pot sortir?

N’he conegut casos, però és molt difícil. Addicció vol dir “no parlar”. I semblarà mentida, però la gran medecina és precisament aquesta: parlar-ne.

¿I si no vull parlar-ne perquè... a mi no em passa res!?

Acceptar que tens un problema és el més difícil, i aquesta negació es pot arrossegar durant molt de temps. Normalment, només acceptes un tractament quan se t’han tancat totes les portes —t’has quedat sense diners, sense família, sense amics— i no et queden alternatives. Només serveix que tu mateix diguis: “Vull canviar de vida.”

¿Tots som susceptibles, de caure en una addicció?

Absolutament. Tots hem provat alguna vegada l’alcohol, les drogues... I ens hem dit: “Ho tinc controlat.” Però has de saber que aquesta guerra estàs condemnat a perdre-la. L’addicció t’ho pren tot i no et dóna res a canvi. Res.

¿Vocació de convertir-se en el Pedro García a la catalana?

Fa molts anys que hi treballa i des d’Hermano mayor va fer una feina excel·lent. No descarto dedicar-m’hi, més endavant, i amb la formació adequada.

Vostè, ¿s’ha curat?

Això és un procés llarg: com més temps passa, més lluny ho tens i menys hi vols tornar. Però has de ser conscient que ho pots tenir a la pròxima cantonada.

Tot plegat, ¿li servirà com a material dramàtic?

En tinc un text escrit: Una nit amb el 'tio' més 'tonto' del món...

Vostè, sospito.

Així és. Un monòleg amb orquestra. Podria ser que l’estrenés la tardor del 2016 al Claror. Ja ho veurem. Però de tot se n’aprèn, i d’una addicció, també.

¿Ah, sí? ¿Què?

No sabia dir que no a res. Creia que podia amb tot. Un frenesí que passa factura. He après a canviar l’ordre de prioritats, a no anar sempre amb la llengua fora.

Té en cartell 'Van Gogh, el musical'. ¿Com ho porta, això d’haver-se de tallar l’orella?

No m’han deixat, per allò que només ho pots fer una vegada. Però n’estic molt satisfet perquè hem capgirat la dramàtica vida de Van Gogh i l’hem convertit en una sitcom estil Plats bruts.

Ell no va vendre cap quadre, en vida. ¿I vostè?

Sóc un desastre, amb les mans. No sé ni muntar una taula d’Ikea!

El que sobta, perdoni, és un Van Gogh pelat.

Tenia una bona mata de cabell, tot i que he vist retrats seus amb el cabell esquilat. En el meu cas, per conservar els quatre pèls que em queden vaig dir: “Tallem!” Però en escena porto perruca. Pèl-roja, és clar.

Tenint en compte que és un dels grans dobladors del cine espanyol —ha sigut Matt Damon, Edward Norton, Leonardo di Caprio...—, ¿versió original o doblada?

Als meus alumnes de doblatge sempre els dic que vegin pel·lícules en VO. L’actor de doblatge està al servei de l’actor, no té cap importància perquè no crea, només imita.

Pelet cínic, si m’ho permet.

També he de dir que el doblatge és al final un servei públic. Una vegada que Josep Maria Pou es va carregar el doblatge l’hi vaig plantejar així mateix: “¿Oi que tu quan estrenes un Otel·lo al teatre Goya ho fas en català? ¿I que Mankell el llegeixes en català, i no en suec? Doncs el doblatge és el mateix.

Una Bernarda Alba en català, i una Plaça del diamant en castellà, i tots dos, per a un públic bilingüe, ¿no li grinyolen?

Qualsevol opció em sembla bona si està feta amb entusiasme, amb carinyo... i, sobretot, amb una bona traducció. El teatre ha de proposar experiències, i Bernarda Alba en català n’ha de ser una de ben grossa!

El seu repte definitiu, ¿doblar Woody Allen?

El meu pare ho fa molt i molt bé, i Woody Allen té 80 anys; jo en tinc 42, així que ho tinc difícil.

Fa anys li retreia al seu pare que fes un teatre populista. No li ha fet gaire cas.

Sempre li deia: fem La mort d’un viatjant, i em responia que no, que sortiria i la gent es posaria a riure. A mi m’agrada que un actor s’arrisqui. És clar que una cosa és ser actor i l’altra, Joan Pera, que és una responsabilitat. Entenc la seva elecció. Però jo l’he vist fer obres dramàtiques i és molt bo. Ho podreu comprovar al febrer, que farà L’avar al Goya.

Portar els èxits de Barcelona, ¿és la funció d’un teatre públic com és la Temporada?

Si jo gestionés la programació d’un teatre, cosa que m’encantaria, buscaria perles.

¿Hi programaria una comèdia de Joan Pera?

Andorra és a tres hores de viatge de Barcelona; portar èxits de la cartellera catalana també és un servei públic. Segurament també portaria Joan Pera. No només Pera, però també Pera.