L’historiador Quim Valera documenta la presència romana a Andorra al treball de fi de màster: arrenca a l’època altimperial, posem que en temps d’August, i deixa rastre arqueològic a Camp Vermell, Encenrera, Enclar i el Madriu. Proposa prospectar a la Margineda, Escaldes i Sant Marc d’Encamp.

Dies enrere treia el nas per aquí a compte de la inscripció en àrab (al-afiya, salut) que s’ha conservat de miracle a Sant Vicenç d’Enclar, i avui hi torna amb el sensacional treball de fi de màster sota el braç. Es titula La romanització de l’Urgellet i Andorra i l'historiador Quim Valera hi passa revista a la petja romana en aquesta històrica unitat geogràfica que avui separa la frontera del Runer. Les conclusions de Valera no direm que són revolucionàries perquè el que fa és endreçar, sistematitzar i relacionar els resultats de les campanyes arqueològiques dels últims temps a banda i banda de la frontera, però per sorprenent que sembli no existia fins a la data cap monografia consagrada a la romanització del nostre racó de Pirineu. De fet, tan sols Alan Ward, amb el barret d’historiador, s’hi havia interessat de forma  puntual. Ara, sí.

Els romans van passar per aquí. I tant que sí. Molt probablement des de l’època altimperial, posem que a l’època d’August, a finals del segle I abans de la nostra era. Això no vol dir que hi havia entre nosaltres una guarnició, i que per aquí es passejaven tribuns amb toga que parlaven llatí entre ells. Ni molt menys. La romanització va ser un procés d’aculturació molt llarg, diu Valera, que va començar amb el domini de les vies de comunicació terrestre –la streta ceretana, que venia de Llívia, baixava per la vall del Segre i conduïa a Lleida, i el camí de la sal, amb origen a Cardona– i que una vegada consolidat es dedicava a explotar els recursos del territori. En el nostre cas, ferro, fusta i pega, necessària per impermeabilitzar embarcacions i àmfores: “Les elits locals pacten amb el nou amo per mantenir l’statu quo, en el que era una tàctica habitual de Roma, i la població accepta de millor o pitjor grau la nova realitat. La romanització serà lenta, però constant”.

En qualsevol cas, molt més intensa del que la historiografia havia sostingut fins als anys 90. S’havia arribat a suggerir que Roma havia passat de llarg, per la falta d’evidències arqueològiques i per la forta presència d’un substrat toponímic d’origen basc –només cal buscar gaire lluny: Juberri, Bixessarri, Andorra... Aquesta perspectiva va començar a canviar amb l’excavació sistemàtica del jaciment del Roc d’Enclar, on es van documentar estructures del segle III associades a la producció del vi (dipòsits per a la fermentació del raïm i  una premsa de grans dimensions), així com restes d’habitatges i de dues torres de probable origen tardoromà, posem que a cavall dels segles IV i V, en plena crisi  de l’imperi i quan sembla raonable la presència d’un contingent i l’erecció de fortificacions per contenir els invasors del nord. Eren romans i parlaven llatí, aquells soldats? No en tenim cap prova epigràfica però si feien vi, sosté, és que eren de cultura romana.

Les altres restes arqueològiques del període s’han localitzat a Camp Vermell (una estructura d’hàbitat i un enterrament datable al segle III), a Encenrera (forns metal·lúrgics a 2.000 metres d’altura!), i al Madriu (una autèntica caixa de sorpreses, diu, amb multitud estructures vinculades a l’explotació ramadera i forestal, l’extracció del ferro i pega). Queda molta feina per fer, és clar. I Valera està convençut que hi ha més vestigis romans esperant que els arqueòlegs els exhumin després de dos mil·lennis de silenci. Així que proposa buscar-los en llocs evidents, com ara la Margineda –al jaciment de la Roureda s’hi han excavat estructures des del bronze mitjà, cap al 1500 abans de Crist– però també, atenció, al Barri d’Escaldes, la històrica zona termal de la parròquia: “Els romans tenien autèntica passió pel termalisme i és impensable que no coneguessin i explotessin les fonts d’Escaldes”.

Per acabar, apunta a l’església encampadana de Sant Marc i Santa Maria, en el que pot semblar una sorpresa majúscula però que té una explicació: el temple s’aixeca sobre una estructura cúbica visible a l’interior, que s’ha interpretat de moment com una possible tomba, qui sap si un dipòsit, i que els arqueòlegs situen també a l’època tardoromana, posem que als segles IV i V.

Així que res d’aquell buit arqueològic entre els andosins de Polibi, capaços d’enfrontar-se a Anníbal el 218 abans de Crist, i l’oppidum de Sant Vicenç d’Enclar, datat al segle V. Roma va passar per aquí, sí. I s’hi va quedar.