Ara fa un any vam tenir entre nosaltres José María Pérez, Peridis, que a més de caricaturista històric de El País és l’impulsor d’un dels projectes més ambiciosos i monumentals de la historiografia no ja espanyola, sinó europea d’aquest segle: l’Enciclopedia del Románico en la Penínscula Ibérica. Una obra colossal que va arrencar fa tres decennis per documentar el llegat romànic de la província de Palència –la seu d’aquesta empresa portentosa es troba al monestirde Santa Maria la Real d’Aguilar de Campo, d’aquesta província castellana– i que va anar creixent fins a abraçar tot Espanya, Portugal i a partir de desembre, també Andorra.

Un equip de trenta experts –tècnics de Patrimoni però també historiadors, investigadors i doctorands externs, tots ells coordinats per Alba Pampaloma– treballa des de fa un any en la seixantena de fitxes del nostre volum, que serà el número 67 de la col·lecció, immediatament després dels tres consagrats al romànic de la província de Girona. El punt de partida, diu Pampalona, és Andorra Romànica, publicat el 1989 i encara avui la Bíblia en la matèria. Però calia revisar, actualitzar i completar-ne el contingut amb les aportacions dels últims tres decennis, pròdigs en excavacions, intervencions i monografies que han ampliat de forma considerable la perspectiva. Això, quan els mateixos redactors de l’Enciclopèdia no han encarregat anàlisi ad hoc per als seus objectes d’estudi: la Verge del Remei de Sant Julià i la creu de Sant Climent de Pal s’han sotmès a sengles radiografies per comprovar si hi havia algun element –fragments de pergamí, relíquies– a l’interior. No hi va haver sort, llàstima. També s’hi afegirà el resultat de recerques en curs, com el fragment del conjunt mural de Sant Esteve del qual, diu Pampalona, no es tenia constància i que ella mateixa ha identificat (però no localitzat). El repte és ara seguir-li el rastre i documentar-lo.

I després, més
Doncs com aquests, una seixantena d’episodis més del nostre romànic, la gran passió de Peridis (però no només d’ell): “Ho té tot. Està perfectament integrat al paisatge, el podem entendre com l’art que fèiem quan com a societat érem encara nens. Conserva aquest toc infantil, espontani. I té vincles amb els nostres temps: els Beatus són els còmics de l’edat mitjana; els pòrtics de les esglésies eren la bíblia dels pobres, que llegia tot el món, prometien la vida eterna no només als faraons o als emperadors, sinó a tothom. És un camí de salvació que veus cada diumenge a Missa. Un consol de primera davant d’una vida breu i miserable. El romànic, en fi, és arquitectura, és pintura, és cultura, és història, és llegenda i és memòria. S’estén per tot Europa, des d’Oslo fins a Lisboa, i és l’art de la primera Unió Europea, que es va concretar a l’edat mitjana”.

El volum andorrà, ja ho hem dit, constarà d’una seixantena de fitxes –els 66 precedents s’enfilen en conjunt a les 9.000 referències– distribuïdes per parròquies i precedides per cinc estudis introductoris dedicats al context històric, l’arquitectura, la imatgeria religiosa, la diàspora i la recuperació del patrimoni, i els mestres de la pintura mural. El preu dels volums és tan monumental com el projecte –oscil·la entre els 100 i els 300 euros, però n’existeix una versió digital d’accés lliure– i ara que Patrimoni ha agafat embranzida, la cosa no acabarà aquí: a banda de l’Enciclopèdia –trilingüe, per cert: en català, francès i castellà– es vol impulsar la col·laboració amb Edicions UB i Ars Picta, Institut de Recerca en Cultures Medievals vinculat a la Universitat de Barcelona, que el 2020 es va estrenar amb una monografia consagrada a Sant Miquel d’Engolasters. N’hi haurà més.