El tema del ‘Panopticon’ de Jeremy Bentham traslladat a la dansa. Com es menja això?
Quan em van cridar de l’Escena Nacional per crear un espectacle no tenia clara la temàtica. Vaig començar per proposar als joves ballarins algunes qüestions: què és per a tu l’art? Què et fa sentir? A poc a poc van començar a abordar els temes relacionats amb la identitat, la presència, la consciència, qui ets i qui deixes de ser... finalment van derivar cap aquest tema de la llibertat. 

...i el control, tan vigent, en temps de càmeres omnipresents. 
Efectivament, aquella presó rodona, amb una vigilància constant, que parla sobre el poder que s’exerceix sobre l’individu en la societat capitalista, que parla sobre què suposa estar tancat en un sistema. 

Però traslladar això a una coreografia...
Els ballarins mai no surten de l’escenari, hi ha un moviment espacial molt circular, una idea de control que sobrevola. L’escenografia inclou un mirall, que ens remet a la mirada, teva sobre els altres i dels altres sobre teu, que és constant. 

Coreografiar per a una jove companyia...
He estat coreografiant per a companyies professionals i sí, aquesta és la primera vegada que ho faig per a joves tan joves, de quinze anys i poc més. Ha estat una feina, també, d’entrenar-los sobre com és d’exigent la dansa, com t’has de comprometre tant si has tingut un dia millor o si ha estat pitjor: els he intentat inculcar la disciplina. També he intentat oferir-los una idea de com es concep un espectacle professional. 

Treballar amb adolescents...
...ha estat intens. 

Era un territori molt novedós per a ells?
Alguns venien d’acadèmies com Líquid Dansa; d’altres, d’esbarts. En alguns casos, era el primer contacte amb la disciplina. Per a tots ha estat, espero, una experiència, un descobriment. Són joves que en aquests moments estan descobrint què volen fer del seu futur. 

La primera col·laboració seva amb l’ENA va ser ‘Heliceo’, amb Esther Nadal, un espectacle que va ser candidat als Max.

És cert! Mira que ha plogut! De fet no hi vaig tornar a tenir contacte fins que no vaig conèixer l’Emma Riba. Ara m’hi he involucrat més, amb ella, amb gent com Lluís Casahuga, David Font, Jordi Claret, Xavi Pérez... Vaig ser de les primeres a voler dedicar-se a la dansa contemporània al país i per això vaig haver de marxar. Eren uns altres temps. 

El panorama ha canviat?
Per fer dansa has de marxar, això encara és evident. Però sí que les coses han anat canviant: hi ha companyies, hi ha més interès per professionalitzar-se, molta gent que ja està sortint... Segueix sent una disciplina minoritària, com arreu, però ja no tindran la sensació d’estar tan aïllats aquí, penso jo. 

Pionera, doncs. 
Però mai no n’ets conscient. Ara m’ho diu l’Emma Riba, per exemple, que em seguia, que n’he estat un referent. A mi, què voleu, em fa riure fins i tot una mica pensar-hi. Tu vas treballant, a la teva, i no hi penses mai en això. 

Al final, dona fruits. 
El panorama al país va canviant, no sols pel que fa a les institucions, sinó a les persones: n’he trobat de molt interessants ara al país. Amb aquesta gent de l’ENA treballem molt a gust, des d’una mateixa identitat, per molt que jo hagi estat fent carrera per fora. Abans això que faig ara no era factible. 

I per aquí ha portat els seus projectes. 
I tant! N’estic encantada.