Rosita, memòria viva de ‘Narieda’
Mentida involuntària: no és un veí de Fígols de 94 emigrat i encara resident a Suïssa, com dèiem en aquestes pàgines, l’únic testimoni d’aquells alumnes que van participar en l’innovador projecte educatiu de Célestin Freinet al poble durant la Segona República. La veu de Rosita Balletbò Boix, que al juliol festejarà els 94, es manté ferma per recordar-ho.
“Jo tenia una ruca que la feia pasturar al bosc, i menjava molt, després l’acompanyava a beure al riu i la feia tornar cap a casa molt depresa; un dia va passar per el corral i va atrapar un conill i va matar-lo. Al anar a donar menjar als conills vaig trobar-lo mort i pobre conill!” Amb aquesta frescor i transparència escrivia Rosita, aleshores amb set anys, set!, en un dels números de la revista Narieda que els alumnes del centre van imprimir en aquell curs escolar que va precedir l’esclat de la guerra civil. Ara han estat recollits en un llibre que els reprodueix en format facsímil, editat per Salòria i produït gràcies a l’esforç conjunt d’entitats i institucions, encapçalades l’associació Lo Caliu a l’Ajuntament de Fígols i l’Arxiu Comarcal.
La participació de Rosita Balletbò en aquell número tres de la publicació va ser puntual: ella era alumna de l’Escola Nacional Mixta de Canelles i va estar entre els escolars que van visitar l’escola de Fígols, caminant i de la mà de la mestra Josefa Pont. Balletbò, avui resident a Oliana, fa memòria d’aquella jornada en una entrevista de la mà del seu nebot, Eloi Balletbò Guixés: per Sant Jordi de l’any passat van aparèixer en unes golfes dos polsegosos números de Narieda, se’n va fer una primera publicació i difusió i tieta i nebot van protagonitzar la xerrada, aprofitant que el jove participava en un curs de ràdio.
Protagonista inesperada (així es deia l’espai), Rosita Balletbò, primogènita de Cal Roqueta de Canelles, va néixer el 4 de juliol del 1928. Eren els temps de la Segona República quan s’iniciava la seva escolarització, però “en veure que vindria la mestra”, a casa es van preocupar “d’ensenyar-me a posar lo nom i comptar fins a cinc”, així que “mira, sempre vaig anar una mica davant de tots, que aleshores érem tots analfabets”.
Ja a escola, va arribar aquell dia que eren convidats a Fígols, on els mestres José Bonet i Teresa Bonjoch havien impulsat l’innovador projecte educatiu (encara amb ulls d’avui) i a ella la van posar davant d’una màquina d’escriure per primer cop a la vida: “Em van dir com posar els dits, perquè jo no en sabia pas”, una experiència tan sorprenent en aquell moment que ha quedat gravada en la memòria, “i si no fos per això, no en recordaria res”, d’aquella jornada. Per què la van triar a ella i la Júlia Espunyes, que fa el dibuix que acompanya el seu text? No ho té clar. Sí que va despertar una petita gelosia entre els companys. Potser perquè la resta, tot i ser més grans, no escrivien tan bé.
Després va continuar la vida a l’escola de Canellas, construïda, també ho recorda clarament, per l’esforç de la gent del poble.
Versió per a imprimir
