Roux, el surrealista secret

El Museu del Tabac exposa mig centenar de teles del company de Picasso, Léger i Gris a la galeria Simon, al París dels anys 30.

Explica el galerista català Joan Gaspar que un dia, pul·lulant per la històrica galeria Leiris, a París, es va aturar davant de Paysan regardant les nomades, un oli petit, gairebé minúscul (24 per 33 centímetres), i per ell desconegut. Un Roux. I una de les desenes de teles de Gaston-Louis Roux (Provins, 1904 - París, 1988) que feia mig segle que criaven pols al magatzem de cal Leiris. Exactament, des que el pintor i Daniel-Henry Kahnweiler, el celebèrrim marxant de Picasso i la colla de cubistes –i de surrealistes– que van florir a l’ombra del geni malagueny, van partir peres.

Això va ser cap al 1956 i, com era habitual quan Kanhweiler li posava la creu a algun dels seus artistes, diu Gaspar, les obres se’n van anar de pet al magatzem. I aquí es van quedar fins que va arribar ell a reparar una injustícia històrica: el desembre del 2001 li va consagrar la primera exposició amb aquell material fins aleshores inèdit; la van seguir quatre més –dues a Barcelona i dues a Madrid– i la cinquena és Gaston-Louis Roux i l’avantguarda, que fins al 29 d’octubre exposa al Museu del Tabac lauredià una quarantena de teles d’un artista avui gairebé clandestí però que als anys 20 i 30 va formar part del nucli dur de l’avantguarda, al costat –ja ho hem dit– de Picasso, Léger, Juan Gris, Togores, Masson i Manolo –tots ells a sou de Kanhweiller–, però també de la colla de surrealistes que pasturava Breton.

Un artista secret en qui es troben reminiscències de molts dels seus companys de generació –des de Picasso, és clar, fins a Miró, passant per Bracque, Derain i Vlaminck–, gairebé desconegut però de “primeríssima fila”. Ho deia ahir Dèborah Ribas, presidenta de la Fundació Julià Reig, i val que precisament ella no pot dir altra cosa, però si es fan el favor de desfilar per cal Rafeló –recordin: entrada gratuïta– és possible que revisquin l’estupefacció de les grans descobertes, el plaer semioblidat de les revelacions adolescents, quan tot és nou i el món sencer espera que l’estrenem. Descobrir avui Picasso i la colla de genis oficials del segle XX –per no anar més enrere– és missió impossible. Provin amb el Guernica. Tot està vist i tot està dit. I la veritat és que els mirem sense veure’ls. Amb Roux és tot el contrari: d’on ha sortit, aquest marcià? Com és que fins ara no n’havíem sabut res? Per què ens l’havia escamotejat, la història oficial? Vaja, que podria ser que Ribas tingués raó.

El motiu oficial de tanta clandestinitat ja l’hem dit: la ruptura amb Kanhweiler, que el va castigar als llimbs del mercat. És veritat que Roux va continuar pintant i exposant amb certa regularitat, però també ho és que els seus anys daurats havien quedat enrere i que, com diu el crític Josep Casamartina –que firma l’estudi introductori del catàleg–, la seva trajectòria es divideix en dues parts: abans i després de Kanhweiler. També ho és que el cubisme geomètric dels primers temps, tocat d’un cert surrealisme orgànic a la manera de Miró –per entendre’ns– i que va compartir amb dos dels seus col·legues íntims i estrictes coetanis –André Masson i Josep de Togores–, es va enfosquir després de la II Guerra Mundial. Alguna cosa s’havia trencat. El cop de gràcia definitiu va arribar cap al 1950, quan Roux abandona progressivament la línia diguem-ne avantguardista dels anys precedents i en canvi es decanta per a sorpresa del personal per una figuració quasi convencional: pinta del natural, retrata la parentela, el seu estudi, el jardí de casa seva, les teulades que es veuen des de la finestra...

Als antípodes, en fi, del Roux de joventut, des de la que és probablement la seva obra mestra (Le jardin, 1931) fins a La petite fille à raquette, amb el característic gust exquisit, pelet decadent, pel tema anecdòtic (1930), el molt picassià Buste de femme au corsage rayé (1939), fins i tot Paysan regardant les nomades, la tela que va seduir Gaspar (1945), Mes enfants à l’aube, sensacional (1947), i Petit village indien (1948), un altre divertiment. Comparin-les amb Portrait de peintre (1951), Les toits de l’impasse (1954) i Le jardin d’Yvette (1954). Com la nit i el dia. I no hem parlat de l’expedició Dakar-Djibouti, en què es va enrolar el 1931 i que durant dos anys el va dur en missió antropològica per l’Àfrica subsahariana, del Congo a Etiòpia, com un Almasy surrealista. Roux: un cas. Però no ho diguin gaire alt, que és un secret. Xssst!