Només hi ha una cosa millor que acabar l’any amb un bon llibre a les mans. Posem que parlo de El chico perdido, que va ser l’última presentació del 2024 a La Trenca. I és començar l’any amb un altre bon llibre a les mans. En aquest cas, Picasso en el Pirineo, la traducció al castellà d’aquell Pau de Gósol amb què Iñaki Rubio tornava a l’arena editorial just després de donar la campanada amb Morts, qui us ha mort? La culpa és de nou de Medusa, que ja es va atrevir a traduir el truculent fratricidi de cal Gastó de la Costa. Ara hi torna amb Picasso en el Pirineo, a partir del 20 de gener a les llibreries.

D’acord: per als que han seguit de prop o de lluny la trajectòria de Rubio no es tracta d’una estricta novetat perquè amb tota probabilitat ja es van cruspir quan tocava l’episodi pirinenc de Picasso, que el juny del 1906, quan tenia 24 anyets de res i estava lluny de convertir-se en el geni absolut de l’art del segle XX, es va plantar al Cadí amb Fernande, la seva senyora d’aleshores –n’hi havia hagut una abans i la seguirien unes quantes més després– diuen que per buscar-hi un fill. La criatura no va acabar d’arribar, però el que sí que va trobar Picasso en el romànic pirinenc i en els ecos pagans que hi subsistien va ser la inspiració, i en sis setmanes va produir tres centenars d’obres entre esbossos, dibuixos, olis i talles, entre les quals, les nostres Pageses d’Andorra. Era el germen de la revolució cubista –la ruptura dels principis de profunditat i de perspectiva vigents des del Renaixement a l’art occidental– que cristal·litzaria immediatament després de tornar a París en dues teles liminars: Dues dones nues i Demoiselles d’Avignon.

Això, pel que fa al balanç estrictament artístic, que no és poca cosa si recordem que el Picasso que arriba a Gósol  no era ningú, i que un no canvia cada estiu la història de l’art universal. Però és que entre tela i esbós va tenir temps d’iniciar un misteriós idil·li amb una gosolana a qui Rubio ha rebatejat amb el nom d’Hermínia: la va retratar en disset ocasions, disset, durant aquelles setmanes, cal suposar que per a desesperació de Fernande. Com és natural, les hipòtesis sobre la identitat real d’Hermínia han proliferat de forma substantiva a Gósol, “però no hem pogut arribar a cap conclusió determinant, cosa que personalment em satisfà perquè permet mantenir el misteri”.

Amb Picasso en el Pirineo Rubio (i Medusa) torna a trencar el sostre de vidre dels nostres autors –la traducció– i treu de nou la poteta en un mercat de dimensions exorbitants com ho és el de la literatura en castellà. Ell, encantat, és clar, com ja ho va estar amb Muertos, ¿quién os ha muerto? “Que hi hagi uns editors que se la juguin per traduir una novel·la meva és tot un regal. Quan va sortir Pau de Gósol molts mitjans espanyols de fora de Catalunya ja s’hi van interessar, i la traducció pot ser una bona excusa perquè s’hi tornin a fixar i per arribar a un públic molt més ampli”. Però l’entusiasme no li fa perdre el nord de vista: “És evident que el mercat és d’una altra dimensió. Però també ho és que està dominat pels grans grups editorials i que un segell minúscul com Medusa no té  eines per competir-hi, més enllà de la imaginació i un producte diferenciat. Soc conscient que trobar nous lectors en un mercat tan enorme i tan competitiu és complicadíssim, perquè som una gota a l’oceà, i es tracta de trobar el lector a qui interessa aquesta gota en concret. Però és també evident que ense traducció no hi hauria ni tan sols la possibilitat d’arribar a aquest públic. Així que no puc estar més content.” 

La traducció, en fi, la firma de nou el també editor (de Medusa) David Gálvez, i l’únic detall que ha calgut potinejar ha sigut el títol: l’original Pau de Gósol ha caigut de la portada, on s’ha quedat el Picasso en el Pirineo que a l’edició de Comanegra exercia de subtítol, “per  facilitar la feina al lector castellanoparlant, per a qui Gósol difícilment és una referència operativa”. No han hagut de lidiar amb els dialectalismes que esquitxaven Morts, qui us ha mort? i que va obligar a trufar de notes a peu de pàgina la traducció castellana: a Picasso en el Pirineo no n’hi ha ni una. “Era d’altra banda implantejable que no sortís el nom de Picasso a la portada. Vaja, que estic encantant de títol i de la traducció, que en la meva opinió conserva el ritme narratiu, la fluïdesa i la naturalitat de l’original”.

Ho comprovarem aviat, ja ho hem dit: a partir del 20 de gener a les llibreries.