Diari digital d'Andorra Bondia
Rumb als Quaranta Rugents, Allcard, Slocum, navegant solitari, Cap d'Hornos, Solo Around Cap Horn, Eton, Patagonia, Ushuaia, Tierra del Fuego, Valparaíso, Antigua, English Hasrbour, The Uttermost Part of the Earth, estancia Harberton
Rumb als Quaranta Rugents, Allcard, Slocum, navegant solitari, Cap d'Hornos, Solo Around Cap Horn, Eton, Patagonia, Ushuaia, Tierra del Fuego, Valparaíso, Antigua, English Hasrbour, The Uttermost Part of the Earth, estancia Harberton

Rumb als Quaranta Rugents


Escrit per: 
A.Luengo / Foto: Col·lecció Allcard

“12 d’abril del 1966. 9.45 hores. Cap d’Hornos rumb nord. 1,5 milles.” Aquesta és l’entrada pelada que figura al quadern de bitàcola. Dit així potser sembla poca cosa, però resulta que el Sea Wanderer –un quetx de dos pals construït el 1911– acabava de posar proa cap al Pacífic, i que el massanenc i etonià Edward Allcard (Surrey, Anglaterra, 1914) acabava d’ingressar en la il·lustre i restringidíssima confraria dels navegants en solitari que han des­afiat (i vençut) el cap d’Hornos, l’Everest dels oceans.

“Ho vaig aconseguir a la segona i després de refugiar-me d’oïdes, perquè no hi veia, a l’illa de Los Estados, per culpa d’una galerna que m'havia martiritzat cinc dies seguits i que m'havia deixat el quetx ple de vies d’aigua: com un formatge de gruyère”, deia anys enrere Allcard en una entrevista a compte de la seva carrera com a enginyer a l’Air-Sea Rescue Service a la II Guerra Mundial. I ho deia com si res: “Vaig tenir sort: vaig poder tocar terra, descansar uns dies, i quan ho vaig tornar a intentar feia un sol radiant. Facilíssim. Res a veure amb els navegants d’altres temps, que havien de creuar fes el temps que fes, amb galerna o sense. Allò sí que tenia mèrit.” Recordin només l’episodi de Master & Commander al cap d’Hornos en què la Surprise està a punt, molt a punt d’anar-se’n al fons del mar. Doncs la Surprise feia 55 metres d’eslora i portava 160 ànimes a bord –a banda de Jack Aubrey al comandament–, mentre que el Sea Wanderer en feia dotze i la tripulació sencera la constituïa Allcard: ell tot sol va doblegar els llegendaris i rugents Quaranta.

Aquest és el punt culminant de Solo Around Cape Horn and Beyond, el nou volum amb les aventures marineres del més semblant a  Joshua Slocum, el primer dels navegants solitaris, que han vist les aigües del Valira. El periple arrenca l’1 de gener del 1966 a Montevideo i conclou, uns quants milers de milles enllà, el 28 de desembre d’aquell mateix any, i constitueix tan sols una part de la llarguíssima circumnavegació que el nostre home va emprendre el 1961 –des d’English Harbour a la caribenya Antigua– i que no va concloure fins al 1973: “N’hi ha que en diuen la volta al món més lenta de la història”, diu la dona d’Edward, Clare, amb un saludable punt d’humor anglosaxó. Onze mesos que a part d’estar a punt d’anar-se’n a l’altre barri –al cap d’Hornos, naturalment, però no seria l’última vegada: mesos després, i ja al Pacífic, una onada gegant va tombar el Sea Wanderer i el va deixar panxa enlaire: Edward va sobreviure i el quetx va demostrar que era insubmergible de debò– va conviure amb els indis patagònics, atipant-se com ells de musclos, i va complir un dels somnis de la seva vida: visitar l’Estancia Harberton, a Ushuaia, dèria que tenia entre cella i cella des que va llegir The Uttermost Part of the Earth (1948), crònica de la colonització de la Terra del Foc a càrrec de Lucas Bridges, el tercer home blanc –diuen– que va néixer a la, ja saben, ciutat més austral del món.

Solo Around Cape Horn és la continuació natural i cronològica de Voyage Alone (1964), que recull la primera part del periple, des d’Antigua fins a Montevideo, i té la gràcia que apareix just mig segle després de la gesta. La llàstima és que difícilment tindrà una continuació –la resta de la circumnavegació, entre Valparaíso i, de nou, English Harbour, travessant el Pacífic i, és clar, Bona Esperança– perquè els quaderns de bitàcola a partir de la ciutat xilena es van perdre en alguna de les peripècies d’Allcard. Convé saber, ja que hi som, que les seves gestes no s’acaben al cap d’Hornos ni a ser el 25è home que va completar la volta al món en solitari –a vela, ja s’ha vist, amb una ràdio que permetia rebre però no emetre i amb  l’ajuda tan sols d’un petit motor auxiliar que li va servir, per exemple, per no estavellar-se contra les roques de l’illa de Los Estados–. No. El 1951 havia fet història en convertir-se en el primer home que travessava l’Atlàntic –sol, sempre sol– en les dues direccions: est-oest (1949) i oest-est (1951). Va ser a bord del Temptress –un dels 18 velers en què ha navegat– i a la tornada, en 81 dies, que no és cap rècord de velocitat, d’acord, però posin-se vostès a intentar-ho. I ho va explicar a Single-Handed Passage i Temptress Returns.

Arribats en aquest punt, la pregunta és òbvia: per què? I per què sol, sempre sol? Perquè la navegació va ser la seva passió des que als 12 anys li van regalar el primer bot; perquè des de petit va tenir la dèria de sortir allà fora, a veure què hi havia; i perquè, en fi, Allcard ha sigut tota la vida un solitari de mena i, caram, on millor per posar-te a prova que a bord d’un petit i fràgil veler, fent front a la galerna del cap d’Hornos, a un huracà al Carib, a un tifó de l’Índic o als pirates de l’estret de Malaca? Vinga, Edward, un glopet de rom a la seva salut!

Rumb als Quaranta Rugents
allcard
Slocum
navegant solitari
Cap d'Hornos
Solo Around Cap Horn
Eton
Patagonia
Ushuaia
Tierra del Fuego
Valparaíso
Antigua
English Hasrbour
The Uttermost Part of the Earth
estancia Harberton
Comentaris: 0

Notícies relacionades

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic