Diari digital d'Andorra Bondia
Sant Julià Baquer Viatgers Casamajor
Sant Julià Baquer Viatgers Casamajor

Rústics i illetrats, però feliços


Escrit per: 
A. L. / Foto: Col·lecció Jordi Casamajor

Un altre viatger vuitcentista, sí: però aquest, per variar, urgellenc, notari i home de confiança del bisbe Simó de Guardiola, a qui el 1835 va seguir a l’exili francès: Luis Dalmau de Baquer, autor d’una curiosíssima Historia de la República de Andorra publicada el 1849. Si en parlem avui i aquí és, d’entrada, perquè la Biblioteca Nacional n’acaba d’ingressar una edició facsímil a l’abast de qualsevol desvagat, però sobretot per les pintoresques observacions sobre el “caràcter, costums, diversions, instrucció, indústria i religió” dels nostres rebesavis, registrades, diu, des de la “profunda simpatia per l’hospitalitat que han dispensat als desgraciats que fins allà han llançat amb tanta freqüència les vicissituds polítiques espanyoles”.

El caràcter, doncs. Diu De Baquer que l’andorrà “és i serà feliç mentre no conegui les necessitats que les nacions cultes s’han creat”; que és “frugal, religiós, respectuós, robust, ben format i sobretot, sobretot, gens ambiciós”. Encara més, també és “amable i caritatiu”, fins al punt que els pobres són rebuts a les cases “mitjanament acomodades” amb “singular benevolència”: se’ls ofereix un lloc al costat de la llar de foc, un plat a taula i un racó al paller per passar la nit. Fins i tot els estrangers són admesos a casa “amb confiança i sense que ningú no els molesti amb preguntes inoportunes sobre els seus negocis i persones”. No tot són flors i violes: també hi havia vici, però poc —De Baquer es congratula que la prostitució estigui prohibidíssima, “a diferència d’altres països que es diuen civilitzats”—, i si per desgràcia algú cometia una relliscada que comprometés l’honor familiar, “mossens, magistrats i notables tallen de seguida l’escàndol i li posen el remei que exigeix la moralitat”. No diu quin, però.

Proletaris de totes les parròquies, uniu-vos

El breu capítol que dedica a la “instrucció” —que “en general”, diu, els andorrans “ni tenen ni volen adquirir”— especula que “d’entre cent homes, només un sap llegir i escriure”, proporció que entre les dones baixa fins a xifres terrorífiques: segons ell, “tan sols una entre cinc-centes sap llegir una carta”. Tampoc li preocupa gaire: “Si fins ara s’han governat sense necessitat de ser més savis, també podran fer-ho en endavant”, diu. De fet, al pròleg del volum ja adverteix que “com els andorrans es dediquen molt poc a les lletres, no és estrany que no es trobin obres d’història escrites pels seus naturals”.

En aquesta línia de (diguem-ne) sociologia recreativa, De Baquer descriu fins i tot la “classe proletària” local, “gens ambiciosa i que es conforma de tenir alguna cosa per endur-se al pap i quatre calerons per beure un parell d’ampolles de vi els diumenges mentre fan la partida”. Segons ell, la major part d’aquests “proletaris” treballen de traginers per a alguna de les cinc fargues de què disposa el país, i d’aquí dedueix la dèria aquesta tan andorrana de tenir els camins en mal estat perquè els propietaris de les fargues necessitin la mà d’obra indígena. Això sí, li sorprèn l’escassa iniciativa empresarial del personal: tots els “magatzems” que hi ha a Sant Julià els regenten “estrangers”. De fet, són estrangers —espanyols, és clar— fins i tot els contrabandistes que operen per aquí dalt —locals, ni un, diu— i fruit d’aquesta indolència ni el Consell permet explotar les mines de plom i plata (!) que hi ha al país, ni Escaldes obrir establiments termals per aprofitar les aigües “sulfuroses”.

Abans de passar la reglamentària (i tediosa) descripció de les institucions indígenes, encara té temps de repassar en diagonal els “monuments i curiositats” locals, des de l’argolla de Fontargent —“Recolzat per document original y autèntic, puc assegurar que va ser Ludovic Pius qui va fer fixar les restes que avui es conserven a Fontargent”— fins a la les ruïnes de la casa de sant Ermengol, a Fontaneda (!!), la petja de Carlemany a la serra de l’Honor i, és clar, Casa de la Vall, l’únic edifici “una mica notable” del país, i que ventila amb olímpica displicència: “Uns quants salons pintats amb gust dolentíssim; la capella de Sant Ermengol, una cuina vastíssima i les corts del bestiar.” Olé, Baquer.

Sant Julià
Baquer
Viatgers
Casamajor
Biblioteca Nacional
Número de vots: 73
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic