Sabata emprèn la reconstrucció “des de zero” dels Petits Cantors

Tan sols repeteixen tres dels cantaires de l’etapa anterior i el director es posa Meritxell com a fita per debutar.

Ho advertia Catherine Metayer ara fa un any, quan va avançar que es jubilava, i ho confirma ara Jordi Sabata, que al gener va agafar les regnes al gener: “Els Petits Cantors s’han de reconstruir des de zero”. El canvi de direcció és només un dels motius i probablement no és ni el principal. La ressaca de dos anys de pandèmia, amb les dificultats per assajar i actuar, també hi ha tingut molt a veure. El resultat, admet Sabata, és que tan sols tres de la quinzena d’efectius amb què compta ara el cor provenen de l’etapa anterior: “Vam començar al gener, quasi tots els cantaires són nous i no havien llegit mai música. La prioritat és que adquireixin unes competències, que siguin capaços de seguir una partitura. És una feina llarga i complexa. Ho estem aconseguit i el pas següent serà oferir-los llenguatge musical. Aquest és el camí per reconstruir el cor, i aquesta és la fase en què ens trobem. Més endavant ja parlarem del color que li volem donar.”

Sabata ve de dirigir el cor de cambra de Berga i el conservatori dels Pirineus, compagina els Petits Cantors amb la coordinació de l’Institut de Música, és tan ambiciós com realista. D’una banda, concep els Petits Cantors com un projecte a llarg termini, que constitueixi l’embrió d’un futur cor nacional i que la vegada sigui capaç de proveir els cantaires d’una formació musical, “que arribin als 17 anys i seguir els estudis de cant sigui una opció real”. Això, adverteix, vol temps i també implicació de les institucions per crear un sector artístic al país: “Si dediquem esforços i recursos a formar cantants i músics –ja no parlo des del punt de vista dels Petits Cantors, sinó també de l’Institut– però després resulta que per exercir han de marxar, ens faltarà una peça. L’ONCA ha començat a resoldre aquest coll d’ampolla. Però l’últim pas és que, després de formar-se, exercir a Andorra sigui una opció viable”.

Sabata insisteix en el llarg termini i és conscient que tot plegat acaba de començar: “Es tracta de crear un cor obert, que els nens i nenes vinguin com més anys millor, hem de ser percebuts no només com un cor, sinó com una institució educativa on adquirir competències musicals, que arribat el moment puguin plantejar-se fer del cant la seva professió.” De moment acaba de plantar la llavor, aquests quinze cantaires amb què ha començat la nova etapa dels Petits Cantors. El debut absolut va ser el Dia de la Constitució: “Cantar l’himne al Consell General pot semblar poca cosa, però per a nosaltres és important haver-ho fet”. Com s’hauran adonat, no s’ha programat aquest curs –ni els dos anteriors, però aleshores per culpa de la pandèmia– el concert de maig a la catedral de Santa Maria. No hi haurà tampoc gira d’estiu, com a molt alguna “sortideta”, i la presentació de veritat tindrà lloc per Meritxell, amb la missa que tradicionalment canten els Petits Cantors al santuari el dia de la patrona i, atenció, concert a la tarda... “si hi arribem. Ara mateix estem en la feina prèvia de construir el cor i el repertori. Hem de tocar de peus a terra, saber on som. No podem arriscar-nos amb actuacions que només generen estrès, hiperexigència i frustració. Amb un cor que tot just ara comença a llegir partitures no podem cantar un concert de 50 minuts. Anem a construir el cor que volem per a d’aquí a cinc anys”.

Compaginar cant i escola
Així que caldrà una mica de paciència. Però dèiem que a més de realista, Sabata és ambiciós. Recordin que una de les grans dèries de Metayer va ser una escola que permetés no només als cantaires, sinó també altres disciplines artístiques i esportistes d’alt nivell, compaginar els estudis amb els assajos i els entrenaments. Ho va demanar per activa i per passiva però òbviament no se’n va sortir. Sabata hereta l’essència d’aquesta antiga reclamació i la reformula de forma probablement més pragmàtica. Enrere queda la reivindicació d’una institució de l’estil dels centres d’alt rendiment dels països veïns i proposa jugar amb la futura homologació de l’Institut de Música com a centre capaç d’expedir títols oficials de grau mitjà: “Estudiar música requereix molt de temps. Un estudiant de 6è de grau mitjà hi pot haver de dedicar set hores setmanals extra. És una càrrega horària important que cal afegir al que ja reclama el batxillerat. Hem d’aconseguir que els nens i nenes que estudien al conservatori oficial –o que canten als Petits Cantors– puguin veure reduïda la càrrega lectiva de l’escola”. 

És això possible? El que no és, diu, és una ocurrència gratuïta. El sistema espanyol ja ho preveu, i els alumnes que hi estudien se’n podrien beneficiar immediatament després que l’Institut es converteixi en conservatori oficial i Andorra i Espanya firmin els convenis per reconèixer-se mútuament els estudis musicals. Un camí similar caldria assajar d’una banda amb el sistema andorrà, que no hauria de posar-hi pegues majors, i de l’altra amb el francès, que previsiblement funcionarà de manera similar a l’espanyol. El camí és aquest, diu Sabata. Complex, però no impossible.