El boca-orella els anuncia que hi ha ganes que el Retaule de Sant Ermengol torni al claustre de la catedral de Santa Maria. El boca-orella i les prop de 90 persones que ja s’hi han apuntat per formar part de l’elenc o fer un cop de mà en la part tècnica. També han sentit un soroll de fons entre el públic, que vol recuperar un espectacle tan de la ciutat, tan de la Seu. Ho deia el director artístic de l’espectacle, Xavier Piguillem, durant la presentació del muntatge que s’estrenarà el proper dia 29 i es representarà fins al 6 d’agost. Sense innovacions de moment, anunciava: es recuperarà en el punt on va quedar al 2021, amb la incorporació de les Velles d’Ayguatèbia, narradores que anaven introduint els diferents episodis en la vida del bisbe i sant. Personatge transcendental per a la Seu però que també va escriure més part de la història de Catalunya del que se li reconeix: el molt il·lustre abat Oliva, coetani, li fa ombra. Ho recordava l’alcalde, Francesc Viaplana, en una picada d’ull per al públic forà. 

Tornant a l’edició que arribarà a finals de mes, començarà en el mateix punt on quedava fa tres anys. Però les novetats arribaran en anys successius, anunciava Piguillem: ja hi ha alguna nova escena escrita i només pendent de ser muntada. “Serenidipia”, argumentava. A mesura que es coneixen noves dades sobre la vida del bisbe constructor, s’hi poden afegir episodis. Sense allargar el muntatge més enllà de l’hora i mitja, això sí. 

Però com introduir nous quadres sense desvirtuar el text original d’Esteve Albert, l’estrenat aquell 3 d’agost de 1957? Abans que ningú formulés la pregunta, ja el veterà Francesc Xavier Galindo –“no he estat al Retaule des de l’inici però quasi, ni que sigui com a espectador”– l’estava responent: “Esteve Albert va escriure moltes escenes, algunes massa difícils per ser representades per actors que no són professionals sense adequar-les”. Així que d’aquell text original encara hi ha algunes parts que romanen adormits a l’arxiu, sense haver estat mai representades. Igual que alguns quadres, com el de Llumeneres, es va haver d’adaptar: era massa llarg perquè l’actor, l’Amadeu Clausó, memoritzés tota la seva intervenció, així que ja des de molt aviat es va repartir el seu recitat entre diversos actors. Això sí, va concordar amb Piguillem, és poc aconsellable que la durada s’estengui molt més enllà de l’actual. 

Galindo va exhortar el públic a atansar-s’hi. Sobretot els de la ciutat, “perquè hem de recordar que a vegades els ciutadans de la Seu no han estat prou afectes al Retaule quant a assistència”, va deixar caure. “Però si la Covid no ens fa la punyeta, aquesta serà una edició molt interessant”, puntualitzava Piguillem.  Per aquesta picoreta que li diu que el “factor humà” està més disponible que mai. “Entre els participants hi ha molta gent que repeteix, però també molts que s’hi estan apuntant de nou”, hi afegia. 

Tampoc no hi ha major preocupació pel que fa al relleu generacional, aquell temor de tantes entitats i moviments de la cultura popular. “Al contrari, inclús anem veient com hi ha famílies on repeteixen any rere any i van mantenint la tradició”, amb la incorporació de les noves generacions. Ho deia i assenyalava al seu costat: el pare de l’actual alcalde hi actuava, el batlle ho farà novament enguany i el 2019 era el fill, encara un nadó, al que sumaven a l’elenc. “És que enganxa, malgrat que hipoteques tota la setmana i el temps d’assaig, el Retaule és de la ciutat”, terciava Viaplana. I per això, per aquest esforç personal que esmercen els implicats, la presidenta del patronat, Núria Balletbò, expressava agraïment als participants, a les persones que es passen unes setmanes de l’estiu arribant a casa passada la mitjanit cada dia. “Però sé que és gratificant, que a tots els encanta”. Així que, com s’exclamava Piguillem, “quan he arribat davant de la catedral avui, m’he dit per fi!”