Tenint el de la Filharmònica de Viena, per la tele i ben arrepapats al sofà, ¿cal, un altre concert de Cap d’Any?

I tant, que sí, perquè no té res a veure un concert per la tele, per molt que sigui la Filharmònica de Viena, que assistir-hi en viu: l’espectador vibra i s’emociona, perquè la música li arriba directa al cor. La pantalla sempre és més freda.

¿Fem el doblet, pel matí Viena i per la tarda Ordino, o correm risc d’empatxar-nos, amb tant de vals?

Depèn de l’estòmac de cadascú. Però vostè, ¿el veurà? El de Viena, s’entén. Per principi, com més música, millor. Mai no fa mal. Però precisament l’1 al matí estaré viatjant cap a Ordino. De totes maneres, tampoc el tinc com una cita ineludible: si estic despert, el veig. Si no, no.

¿Què pot aportar un director a un programa tan estereotipat i, si m’ho permet, convencional, com és el de Cap d’Any, sigui a Viena, sigui a Ordino?

Moltíssim! El director és qui inspira els músics a tocar d’una certa manera, amb un cert gust i un cert estil. És tan fonamental com la qualitat dels músics. O més, perquè una bona orquestra amb un mal director no funcionarà.

¿Quina és la gràcia, el fet diferencial del concert d’Ordino?

Cada any mirem d’oferir un menú diferent. És clar que podríem fer un monogràfic d’Strauss, amb valsos i polques i més valsos. Però seria una mica monòton, sobretot per als músics, perquè el vals és molt repetitiu. Per això sempre preparem una primera part més nadalenca, més lleugera. D’aquí l’obertura de La gazza ladra, de Rossini, i una suite del ballet Coppélia de Délibes. No és Strauss, però lliga bé amb els valsos.

Perdoni, però, ¿i la 'Marxa Radetzky'? ¿Que cometran el sacrilegi d’ignorar-la?

Tranquils tots, que encara que no surtio al programa sempre la toquem a l’últim bis. No falla.

¿Hi haurà sorpresetes, com allò de fer cantar el públic?

Sempre és bonic fer-lo participar d’alguna manera. Interactuar és una de les virtuts d’un concert en viu. S’ha de trencar la barrera entre escenari platea. Pensem que el plantejament d’un concert no ha canviat gens des dels temps de Mozart, i al segle XXI hem d’estimnular la complicitat entre músics i espectadors.

Per cert: ¿ja els distingeix, els Strauss: el pare (Johann) i els fills (Johann II, Joseph i Edward)?

El més tocat és Johann fill, traspassat el 1899. Els altres són menys interpretrats.

Serà la quarta ocasió que dirigeix l’ONCA per Cap d’Any. ¿No tem caure en una certa rutina?

No, en primer lloc perquè són concerts que la gent espera, i cada any canviem de dalt a baix el programa: les úniques peces que repetim són El Danubi Blau, canònic, i el Vals de l’Emperador. La resta és nova de trinca. I fem perquè hi hagi la màxima varietat... sense obviar que es tracta d’un concert vienès. Això no ho podem canviar.

¿Pelet populista, potser? Ho dic en el sentit que amb un repertori tan reconsagrat és difícil fallar. Per no dir impossible.

És que si innovem massa ens ho carreguem: el patró és el que és, i la gent el que espera és exactament això. No li serveixis París quan el que vol és Viena.

Els salts de Garmish i la Filharmònica per la tele, i de postres, l’interminable àpat familiar... Si existeix un Dia de la Marmota, és l’1 de gener, sens dubte.

Ens agraden aquest tipus de tradicions: és el dia dels salts, dels valsos i dels canelons. Les tradicions fan llei. I per què negar-ho, també és bonic, això. Com a mínim, a mi m’agrada. I no dec ser l’únic.

Doncs li ho demano: vostè, ¿en fa prou amb una racció de valsos l’any, o hi torna, la resta del curs?

No en toco gaires, la veritat, tot i que en algun programa hi pugui posar un vals ocasional perquè hi aporta una certa llum, i és una música molt lluïda, molt agraïda i molt melòdica. Però el cert és que quan comencen a sonar valsos en la meva vida significa que s’acosta el Nadal.

Sembla que hauria de ser vostè un expert ballador de valsos...

Déu no m’ha cridat pels camins del la dansa, tot i que hi ha qui diu que quan dirigeixo sembla que balli, de tant com em moc. La veritat és que no m’hi sento gaire còmode... excepte si es tracta de sardanes, que són la dansa nacional; és l’unic que ballo, i encara gràcies. Però fins i tot en el cas de les sardanes, prefereixo escoltar-les que no ballar-les.

Per posar-lo en un compromís: ¿la Filharmònioca de Viena o l’ONCA?

L’ONCA. Sense dubtar-ho. Per les ganes que sempre hi han posat. Mai s’han queixat que els fes treballar massa, amb l’argument aquell que total, és un concert de Cap d’Any que rutlla sol. Ni una sola vegada.

Però és que resulta que li surt l’oportunitat de dirigir la Filharmònica, però just el mateix dia que té concert amb l’ONCA. ¿Com resol el dilema?

Sospito que aquesta raríssima conjunció no es produirà. ¿Que què faria? ¿I vostè?