Francina Pons demana un pla per protegir la trentena d’estructures que s’han conservat, algunes de les quals en risc de col·lapse.

Els aiguats del 1937 es van endur la mola centenària del Tristet. Només en van quedar les pedres, que encara avui es poden contemplar in situ. Lluny de donar-se per vençut, el cap de casa, Secundino Casal, en va aixecar l’any següent una nova de trinca uns metres més avall de l’original. Ho va fer ell tot sol, perquè els padrins d’abans eren així. Posa’t avui a buscar algú que sàpiga bastir una mola, no diguem fer-la anar! Li va sortir un edifici de dues plantes, la de dalt per descarregar els sacs de blat i emmagatzemar la farina, i la de baix, per la tremuja i la mola. Cada dia, diu Francina Pons, molia uns quants sacs de blat per als veïns de Meritxell i també per als d’Encamp, Soldeu, Canillo, Ransol... “Venia gent de tot arreu, i cobraven una mesura per sac; també tenien forn i feien pa: d’una pastada en cobraven un pa”. Va funcionar fins al 1944, quan a Canillo es va instal·lar el molí elèctric del Call, prop de la plaça de Montaup. Al 1987 es va expropiar per construir el camí d’accés a la depuradora i tota la fusteria va ser cedida per la família: avui es pot contemplar al molí fariner de Canillo.

Doncs la mola del Tristet és una de les que en opinió de Pons mereixeria una intervenció urgent: el llosat s’està desintegrant i és només qüestió de temps que el risc de col·lapse n’amenaci la supervivència. No és l’únic cas de mola en perill. La de cal Martí, a Bixessarri, reconvertida quan va caure en desús en galliner i avui quasi colgada per la vegetació, i la de les Bordes, sota l’Aldosa, documentada al 1469 i, per tant, una de les més antigues de què es té constància i avui amenaçada per les obres d’eixample de les CG2, en són altres exemples. És per això que Pons demana protegir la trentena de moles que han sobreviscut fins als nostres dies.

Semblen moltes, però son menys de la meitat de les que ha documentat en aquest volum sensacional que és Moles i molins fariners d’Andorra, estupendament editat per Aloma: “El que cal és conscienciar tothom per salvar i mantenir aquests vestigis. I s’hi ha d’implicar tothom, els comuns, el Govern i també els propietaris, perquè no podem carregar tota la responsabilitat (i totes les culpes) a l’Administració. És qüestió de difusió, especialment entre els joves: conèixer el passat per estimar-lo i protegir-lo, i construir el futur tocant de peus a terra”.

El cert és que no totes les moles i molins amenacen ni molt menys ruïna. El comú d’Encamp n’acaba de restaurar de forma exemplar el d’en Guillem, que des d’aquest estiu ofereix demostracions in situ, i ben a la vora hi ha el de casa Joan Antoni, el més antic que s’ha pogut documentar –figura en una compravenda del 1383– i que va ser objecte d’una rehabilitació tan modèlica que, diu Pons, “podria funcionar en qualsevol moment”. També s’han restaurat les dues moles d’Arinsal, que acostumen a passar injustament desapercebudes: la del cap del Pont té la particularitat que va ser la primera que Pons va visitar i encara va poder veure en funcionament, gràcies al testimoni d’Antoni Solana, que en va ser l’últim moliner. Era el 1970.
La llista de joies la completen el molí del Tomàs, al Tarter, el de Llumeneres, i el del Mas d’en Soler, a la Cortinada. La llista no és exhaustiva, però dona idea de la riquesa d’un patrimoni absolutament desconegut i que reclama a crits de ser posat en valor. Com? Amb iniciatives com la del Comú d’Encamp, a la qual podria seguir el d’Ordino arreglant la mola de cal Pal: “La serradora sí que funciona i se’n fan demostracions, però per contra el molí no està en condicions i és una llàstima”.

Més idees: restaurar el molí i la serradora del Nicolau, també a Ordino, “el més gran dels que es conserven, amb tots els seus elements: es podria fàcilment convertir en centre d’interpretació”. En altres llocs, conclou, hi ha grups d’amics dels molins que en fan divulgació i mantenen itineraris pels molins fariners de la zona: per què no a Andorra?