Eliane Elias sedueix el Prat del Roure i indigna la premsa gràfica amb un atac de divisme.

Diu que en certa ocasió que va anar a Espanya a tocar, va sortir un dia a turistejar i va entrar en una botiga a comprar roba, “com fem les dones”. I que al fil musical sonava una cançó per ella desconeguda que la va embriagar fins al punt que cada peça que s’emprovava li quedava tan estupenda que se l’acabava comprant: “Al final vaig sortir d’allí amb dues bosses plenes de draps que no necessitava”. Culpa de la cançó. Naturalment va demanar per aquella meravella i va resultar que era Corazón partío. I li va agradar tant que la va acabar incloent a Mirror Mirror, l’àlbum de duets (amb Chick Corea i Chucho Valdés, ni més ni menys) que l’any passat li va valer el tercer i el quart Grammy de la seva carrera, perquè vegin de qui estem parlant i quin tros d’artista va desfilar ahir pel Prat del Roure.

Va tocar Corazón partío, versió eliana, és clar, i la veritat és que sonava molt millor, però molt més, que l’original, cosa que si jo fos Alejandro Sanz m’amoïnaria una mica. Però si hem recordat l’episodi és perquè aquest és el tipus d’anècdota amb què Eliane Elias anava amanint cada tema, amb una raríssima empatia, per no dir-ne humilitat, perquè dona per descomptat que l’espectador no té per què saber-se’n la discografia completa i saber quatre detalls del que està a punt d’escoltar millora de forma exponencial el resultat final. No s’entén que tants i tants artistes insisteixin a desfilar per l’escenari com a autòmats i competeixin a veure qui és el més orc del cartell.

Elias no pertany en aquesta estirp, i ho va deixar clar des de la introducció, To Each His Dulcinea. No va tenir cap importància, més aviat al contrari, que ni remotament desgranés els temes de l’últim disc, Inquietude, segons anunciava el programa. Ja es veia venir que la formació (Satoshi Takehi a la bateria i Marc Johnson, el seu marit, al contrabaix) no era la més adequada per a un repertori, el d’Inquietude, concebut per a trio de guitarra. Ens atreviríem a dir que per fortuna va anar repescant temes dels últims discos, des de Acuarela do Brazil i Vocé, sensacionals (Made in Brazil) fins a Esta noche vi llover i, ja s’ha dit, Corazón partío  (Mirror Mirror). I totes, amb una joie de vivre encomanadissa, en la línia del Samba Triste amb què molts la vam descobrir fa vint anys llargs –mare meva– gràcies a Calle 54. De trista, res de res, tot i un deix de malenconia que va amb el gènere i que no fa cap nosa: de la mateixa manera que un pot sentir nostàlgia del futur, també els dies grisos poden convertir-se en un refugi acollidor. 

La brasilera, en fi, ha arribat a un punt de maduresa artística i probablement personal que es tradueix en un domini absolut de l’escenari i de l’emoció que transmet a platea. Igual que Corazón partío la va impulsar a comprar i comprar, escoltar el seu piano convida a pensar en un espai i en una companyia especialment gratificants. A formar part d’un poema on quedar-se  a viure perquè tot sembla per una nit perfecte.

Per tot el que precedeix va caure com un gerro d’aigua freda, glaçada, l’atac de divisme que van haver de patir els companys de la premsa gràfica, obligats a firmar una clàusula lleonina per la qual cedien gratuïtament els drets de les imatges a l’estrella, que es reservava a més dret de cuixa: decidir quines eren les imatges que els mitjans podíem publicar o no. Ni el diví Dylan es va atrevir a tant. Van dir que no, és clar, per pura dignitat. Per això no surt a la foto d’aquí dalt. Quina manera estrambòtica i innecessària d’embrutar una nit i una carrera portentosa.