Sánchez Baños hi torna

“Passé la lourde porte... on pénètre dans la salle des tortures.” Salle des tortures, a Casa de la Vall? Doncs sí, perquè darrere de la càmera hi trobem un tal Geo Kelber, realitzador francès de brevíssima trajectòria que es va plantar per aquí baix l’abril del 1936 amb la motxilla carregada de tòpics apòcrifs, des de la molt ibèrica siesta i el dolce far niente peninsular fins als ecos de la Inquisició que li va semblar sentir a Casa de la Vall. Salle des tortures, sí, a compte del garrot vil que s’hi custodiava per als molt, però molt hipotètics casos de pena capital –l’únic agarrotat de la nostra història, ja ho saben, va ser el canillenc Juan Mandicó, el 1860, i Pere Areny va morir afusellat, el 1943.

Doncs el bon Kelber, sens dubte impressionat per l’artefacte, va escenificar un numeret digne de docudrama: rere la porta del que ell en diu la salle des tortures –en realitat, la rústica cel·la que a l’època hi havia a Casa de la Vall– hi va fer plantar el garrot del dimoni; la càmera s’acosta i a poc a poc els van obrint els porticons de les finestres –els barrots són naturals, no atrezzo– mentre al costat hi crema una mena d’estrambòtic pebeter. I quan té l’escena muntada, el garrot es posa a girar tot sol i de forma més aviat inquietant. Llàstima que s’oblidés de collar-lo a un pal, que és com funcionaven els artilugis aquests, i ja que hi era, de buscar entre els indígenes un voluntari per fer de reu de pega: tal com ell el manipula, de forma vertical, és impossible d’entendre’n el mecanisme. Però tant se val perquè el que Kelber buscava era efectisme, i l’efectisme de l’escena és total.

Sobretot, és clar, per al públic francès, que és molt probablement al qual estava destinat aquest sensacional i fins ara inèdit documental exhumat per Miquel Sánchez Baños. El col·leccionista escaldenc el va localitzar als fons d’un col·lega francès, per si algú dubtava que encara hi ha tresors ocults, allà fora. El va adquirir a un preu més que raonable i recentment ha cedit a l’Arxiu Nacional les dues bobines originals de 16 mil·límetres, perquè això és autèntica caça major. Res de nou, perquè Sánchez Baños és també el culpable que avui descansin a l’Arxiu alguns dels tresors cinematogràfics que s’hi conserven: sense anar més lluny, Les hommes d’airain (1943), l’Andorre de Jean Castanier (1948) i Pocket Princedom (1963), per dir només les tres perles d’aquesta corona. En tots els casos, les bobines originals. I totes tres les va localitzar, adquirir i també cedir aquest col·leccionista discretíssim, electricista jubilat que va començar a arreplegar fotos, pel·lícules, segells i altres andròmines a finals dels 70. I fins avui.

Però tornem a aquesta Andorre inèdita de Kelber, que és –opina– de factura “una mica menys professional” que la de Castanier, però que en canvi és un decenni anterior. I això és important perquè són escassíssims els documentals de temàtica andorrana dels anys 30, i encara menys amb la prolixitat d’aquest: els prop de vint minuts de l’Andorre de Kelber doblen la durada de la de Castanier, i constitueixen un documental amb tots els ets i uts, mut i amb rètols en francès: com és tradicional en els cineastes gals, el periple arrenca pel Pas i va baixant fins a la frontera espanyola, passant breument per Soldeu i Canillo i fent una escapadeta fins a Ordino. Kelber ignora, és una llàstima, tant Encamp com la Massana i Sant Julià, i centra el gros de l’atenció en la capital. Especialment, en la Casa de la Vall, que recorre minuciosament –el despatx del síndic, el que en diu “refectori”, l’actual sala dels Passos Perduts, la “biblioteca”, amb l’armari de les Sis Claus i un conseller que li fa d’extra mentre consulta un llibre del Gènesi (!) que suposadament s’hi custodia; la capella de Sant Ermengol i la cuina, amb el foc encès, per arribar al moment culminant de la salle des tortures.

També passa per alt, cosa estranya, tant les esglésies romàniques –amb prou feines s’atura a Meritxell, mentre que Santa Coloma surt només de passada– com el paisatge urbà –les Bons, molt de lluny, i el Cap del Carrer, amb ramat de xais inclòs–, però en canvi va aconseguir que el Consell, amb el síndic Torres i el secretari Riberaygua al capdavant, escenifiqués una sessió per a ell. Això sí, sense gambeto ni bicorni. Probablement, la primera mai filmada. També li crida poderosament l’atenció l’epopeia de Fhasa –“De hardis pionniers ont construit un funniculaire qui escalade les cimes de 2.000 mètres”, diu el rètol corresponent–, roda els tècnics de la central de Fhasa en plena feina i puja finalment fins a Envalira i el xalet-refugi, que –diu– “s’est révélé le paradis des skieurs”. I sembla veritat, perquè n’hi ha desenes, i el mateix Kelber –o el seu càmera– s’enfila a uns esquís per acompanyar-los en uns descensos. I tot això, no ho oblidem, el 1936, probablement a la primavera perquè l’autorització del Consell està datada el 13 d’abril.

Però el més curiós de la cinta potser és el to semihumorístic que gasta Kelber en moltes de les escenes. De fet, la del garrot és quasi còmica, probablement sense voler; però n’hi ha que ho són a consciència. I tenyides habitualment d’una certa condescendència molt francesa: hi abunden els plànols d’indígenes jaient pels prats, dormint unes migdiades beatífiques, espantant ara una papallona, ara una vaqueta despistada, per il·lustrar la tesi de –com ell en diu– “l’heure sacrée de la sieste”. Però el moment culminant és el que Kelber bateja com una “assemblea de ciutadans”: mitja dotzena de natius reunits pels volts de Casa de la Vall, cadascun amb el seu porró –com els fascina, aquest recipient, als nostres veïns– per una mena de concurs de titius. Sensacional.

Però, qui era Kelber? El diari Figaro del juliol del 1938 en diu amb motiu del rodatge de la seva primera (i última) pel·lícula, Frères corses, que és un “jove realitzador”. El 1945 el trobem exercint com a reporter per al France-Soir –i entrevistant Kurt Gerstein, un SS que va denunciar en plena Guerra Mundial els mètodes nazis però que va acabar acusat per crims de guerra: es va suïcidar just després de l’entrevista– i als anys 50, com a corresponsal de París-Match a Alemanya. I prou. Res més. Qui eres, Geo?