Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, Escaldes, exposició, Sánchez, Biennal, Marcs Goya, L'efímer i l'etern, Venècia, Riberaygua, Serlé, Tinturé, Forcadell, Valls
Andorra, Escaldes, exposició, Sánchez, Biennal, Marcs Goya, L'efímer i l'etern, Venècia, Riberaygua, Serlé, Tinturé, Forcadell, Valls

Sánchez ressuscita


Escrit per: 
A. Luengo / Francisco Sánchez posa amb les obres que exposa fins al 31 de gener a la galeria de Marcs Goya: una part de les vendes es destinaran a la Creu Roja (Foto: Màximus).

Feia quatre cursos que no exposava; ara hi torna a Marcs Goya, que s’estrena com a galeria: fins al 31 de gener.

Quatre temporades, quatre, feia que no li vèiem artísticament el pèl a Francisco Sánchez, l’home que el 2011 va estrenar l’aventura andorrana a la Biennal de Venècia. Quatre! L’última ocasió va ser al Mama Maria, i des d’aleshores, el silenci: per un cúmul d’infortunis –diu que els dos prometedors projectes que li van sortir arran dels contactes venecians se’n van acabar anant en orris per deixadesa d’uns i incomprensions d’altres– i per la punyetera crisi: les sis galeries en què exposava regularment van anar tancant, una rere l’altra. L’última, la madrilenya Alfama, l’any passat.

Fins ara, és clar: travessat d’una vegada el desert –i té merit, perquè és un dels escassos artistes professionals del nostre panorama escarransit artístics: viu de la seva obra, no d’un sou– Sánchez exposa fins al 31 de gener a Marcs Goya, que estrena així espai expositiu. Una quinzena de teles de mitjà format en què el pintor torna al seu particularíssim vedat: paisatges onírics i vagament apocalíptics en què s’erigeixen, com tòtems, unes inquietants estructures geològiques; una sèrie de marines que son cosines germanes de L’efímer i l’etern, el tríptic monumental amb què va comparèixer a la Biennal i que des d’aleshores ha afegit al seu repertori conceptual, i com a torna, una poques vistes urbanes –un canal venecià, la vall central des de la plaça del Poble– que probablement constitueixen, és veritat, el més convencional de la selecció. Però és que resulta que a la vegada és el que té més sortida comercial, i no està el mercat com per posar-se exquisit.

És el Sánchez essencial, que explora i explota un imaginari sense parangó en el nostre racó de Pirineu, i que es permet alguna extravagància com ara canviar el fons gris habitual per un vermell absolutament excèntric. El que és innegociable és la tècnica, tan singular com el seu univers pictòric: Sánchez embruta la tela amb carbonet, i a partir d’aquí va gratant aquesta capa amb una humil goma d’esborrar: “Quan començo a treballar només tinc una vaguíssima ideal del que faré. Amb la taca al davant, hi projecto el meu mon interior, i és així com van sortint tots aquests elements”. Ell ho explica amb l’exemple d’un núvol qualsevol: si li dediquem una miqueta d’atenció, de seguida apareixen formes, volums i escenes insospitades. També és això el que fan els escultors a,mb la pedra primigènia: la toquen, la sospesen, l’ausculten, i es limiten a extreure’n el material que sobra per deixar la peça que porten dintre. Leonardo –diu Sánchez– veia batalles èpiques en els murs escantonats. Doncs Sánchez treu del carbó derelictes de civilitzacions ciclòpies avui desaparegudes. I el resultat el tenen aquí dalt.

Sánchez no calla

Aquest és el territori on ell se sent més còmode. Alguns diran que és el que li han vist fer sempre. Ell respondrà que el que li demana el cos és portar aquesta metàfora de la desolació de l’home contemporani que ha destilat en els seus carbons a les últimes conseqüències. I per “últimes consdeqüències” s’ha d’entendre teles de gran format. Prometedor, oi? Doncs haurem d’esperar, perquè –diu– “ara mateix no tinc els mitjans”.

No hi busquin a Marcs Goya ni les faroles ni les vies de tren que durant uns anys van colonitzar els paisatges minerals i erms de Sánchez. Però això no vol dir que els hagi jubilat. Decididament, diu, s’han acabat les vel·leïtats d’algun galerista il·luminat que li suggeria explorar el color i dotar la seva obra d’una alegria forçada. Sánchez ha entès que ha de ser ell, i no jugar a ser un altre. I aquesta és una lliçó que molts encara hem d’aprendre.

Ho diu, és clar, des de la talaia dels seus tres decennis d’ofici, que li han deixat crosta i un cert pessimisme de fons que vol deixar enrere concentrant-se en la seva obra. Però li sap greu la deriva del circuit local –“Obren galeries, sí, però no tenen cap interès en els artistes del país”– i lamenta una certa incomprensió institucional: “Persisteix la mentalitat aquella que als artistes ens fan un favor si ens exposen en un local públic o ens porten a Venècia; que amb això ja ens hem de considerar; només demanem que ens tractin exactament igual que als artistes foranis, que venen sabent que el Govern –per exemple–els adquiririà una obra i que els publicaran un catàleg com déu mana. I consti que no em queixo, perquè el cert és que ja no espero res de ningú.” Però tampoc calla, i en això Sánchez també és exemplar.

Riberaygua: una galeria històrica als llimbs

Ben poc ha durat la nova etapa de la galeria Riberaygua de la capiptal. Exactament, un mes, des del 6 d’octubre fins al 4 de novembre, i coincidint amb la primera i última exposició a què ha donat temps: Garden, del català Ivan Forcadell, que a més era l’ideòleg del gir que havia d’emprendre la històrica galeria amb Sara Valls al capdavant i després de la jubilació de Carme Tinturé, que n’havia agafat les regnes el 2011. Avui no hi són ni Tinturé ni Forcadell ni Valls, la galeria està tancada amb pany i clau i la propietat no va considerar ahir oportú concretar-ne ni el present ni el futur. Si és que en té.

Andorra
escaldes
exposició
Sánchez
Biennal
Marcs Goya
L'efímer i l'etern
Venècia
Riberaygua
Serlé
Tinturé
Forcadell
Valls
Número de vots: 575
Comentaris: 1

Comentaris

A Sara Valls se li podria recordar aquella ben dita de qui a ferro mata a ferro mor.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic