Sánchez veu la llum

Francisco Sánchez exposa al Mama Maria la sèrie ‘Naturalesa virginal’, on s’endinsa de ple en l’abstracció i s’estrena amb el color.

Feia dos anys llargs que Francisco Sánchez s’havia retirat a la paz de estos desiertos, con pocos, pero doctos libros juntos. Ara en torna amb la sèrie  Naturalesa virginal, deu teles de mitjà i gran format que probablement són l’últim que un lleial seguidor del nostre home d’avui hauria dit que Sánchez arribaria a fer mai. Abstracció pura i dura, sense excuses ni subterfugis com podien ser els mars amb què fa ja un decenni se’n va anar a Venècia o els que fa dos anys va exposar també al Mama Maria.

El Sánchez de Naturalesa virginal és doncs el menys Sánchez que hem conegut. Fins i tot en la tècnica: s’ha acabat allò d’aplicar pols de carbonet sobre la tela, passar-hi un drap i extreure’n les formes i els blancs amb una goma d’esborrar. Ara disposa la tela a terra, hi aboca el carbonet i el color i deixa que masses i llums vagin fluint, amb una molt vaga idea inicial que l’atzar va delimitant. La intervenció de l’artista es limita a equilibrar la composició, amb suaus moviments de la tela que condueixen el pigment cap aquí o cap allà. No és una pintura automàtica, adverteix, però se li assembla molt, i els estats d’ànim hi tenen un paper fonamental. I si Naturalesa virginal li ha servit per dir ni que sigui provisionalment adeu a la figuració, també l’ha alliberat de la tirania del negre. Sánchez s’ha atrevit per fi a lidiar amb el color, com fins ara feia en la intimitat de l’estudi però que mai no s’havia atrevit a exposar en públic. Ara, sí. “Necessitava canviar per sentir-me lliure i per sentir-me viu”, diu: “Soc conscient que qui hagi seguit la meva trajectòria es quedarà potser parat, però ni abans ni ara em moc per modes o tendències. Faig, en fi, el que sento que he de fer.”

Així ho ha fet sempre, quan dibuixava paisatges onírics, civilitzacions perdudes, vies de tren que no duien enlloc i pals de la llum que es demanaven per què serveix, existir, i ara que s’ha deixat endur per l’abstracció, quan l’abstracció sembla viure en hores baixes. Sánchez sempre ha nedat contracorrent, i per això es permet el luxe de dir en veu alta la gran veritat: “L’artista més avantguardista que tenim a Andorra és Sergi Mas. Ell, al seu taller, amb les gúbies i els burins.” Si van al Mama Maria hi trobaran un artista en lluita permanent amb els seus fantasmes, que són els de tots, i de qui no podran dir mai el que tant temia Sabina: “Si no hubiera arriesgado tal vez me acusaría de quedarme colgado en Calle Melancolía, y eso sí que no...”