Estava a punt de passar lamentablement desapercebut, però per això tenim la Biblioteca Nacional, que a la Peça del mes d’aquest juny recorda molt oportunament el centenari de la publicació de Les hommes d’airain. Sí, home, la primera entrega de la trilogia andorrana d’Isabelle Sandy (Cos, 1884-Foix, 1975), l’escriptora que ens va posar al mapa literari francès. Sandy va ser poc més que el nom d’un passatge de la capital fins fa un decenni, posem des que l’extinta revista Portella li va dedicar un epifànic dossier. Quatre anys enrere el ministeri de Cultura li va consagrar una exposició gairebé monumental a ArtalRoc (L’estel i la muntanya), i amb això volem dir que Sandy –nom artístic amb què va retre homenatge George Sand: el nom de soltera era Isabelle Fourcade, i el de casada, Xardel– fa temps que ha deixat afortunadament de ser una ombra. Però és igualment oportú que la biblioteca recordi el centenari de la que per a nosaltres n’és l’obra magna. I no és poc dir si tenim en compte que va publicar mitja dotzena de poemaris i una quarantena de novel·les. 

Les hommes d’airain es va publicar inicialment per entregues (quatre) al setmanari La Petite Illustration, entre el 25 d’agost i el 15 de setembre del 1923. Aquell mateix any es va publicar en un sol volum a Plon, i al següent, la versió en anglès amb pròleg, per cert, de Rudyard Kipling, que no és poca cosa. L’estel i la muntanya va exhumar una lluminosa carta on l’autor de El llibre de la selva i del poema If!, deia haver llegit Les hommes d’airain “not once only” (!) i on evocava l’ocasió en què va estar a punt de venir a visitar-nos: “It is now some years since, standing on the mountain behind Vauban’s fort at Mount Louis, I looked over towarsd Andorra and wondered what sort of man and what lives lay behind the horizon towarsd which two mountain gens d’armes were following a rude cart. Those mountains of south breed hard men under hard skies”.

D’aquest periple en va sortir un poema, A Song of French Roads, però aquesta és una altra història. I perdonaran l’excurs, però convindran que valia la pena recordar la vegada que Kipling va escriure sobre els hard men under hard skies que produïen les nostres muntanyes. 

Però avui no toca Kipling, sinó Sandy, que tot i ser filla de l’Arieja no va trepitjar terra andorrana fins que el 1922 La Dépêche du Midi va tenir l’ocurrència d’enviar-nos-la a perpetrar un (altre) reportatge sobre el llegendari contraban andosí. De l’excursioneta, no en va sortir cap reportatge, però li va inspirar en canvi la història naturalista i tràgica dels Xiriball, els Nyerro i tota la tribu que vigila el foc a la casa de la Solana que Sandy ubica exactament al lloc on als anys 30 va obrir el Mirador. 

Aquest és el tall de Les hommes d’airain, que va tenir continuïtat amb Nuits andorranes (1938) i La nouvelle Andorre (1948). És la trilogia andorrana de Sandy, fascinada per aquell racó de món on havia cregut recuperar el paradís perdut de la seva infància a l’Arieja natal, abans que la industrialització l’enterrés per sempre al bagul dels records. Aquí va creure retrobar aquella Arcàdia ruralitzant, patriarcal, d’una religiositat primària i tradicional que creia perduda per sempre: “Voyager en Andorre, c’est voyager dans le temps encore plus que dans l’espace”, deia aleshores.

Però no tot són flors i violes a la biografia (ni a la bibliografia) d’aquesta escriptora adscrita al regionalisme i que, arribada la II Guerra Mundial, va militar a les files de l’anomenat maréchalisme, el culte civil a Pëtain que es va estendre per la França ocupada i que frega amb el col·laboracionisme, tot i que no s’hi acaba de confondre plenament. Aquest posicionament polític explica que en plena conflagració es pogués rodar a Andorra la versió cinematogràfica de Les hommes d’airain, dirigida per Émil Couzinet i un eposodi fascinant que Jean Claude Chevalier, marmessor literari de Sandy i de qui procedeix la major part de la informació disponible sobre l’escriptora, va novel·lar a Guerra, terra i estrelles.

Els anys finals de Sandy, recorda el mateix Chevalier, van ser gairebé penosos. El seu marit mor el 1960, ella queda en una posició econòmica molt compromesa, i sobreviu en la soledat més absoluta: “Ningú no en parlava i les seves novel·les no és que no es venguessin, era com si no existissin. Estava completament oblidada. Un núvol de silenci havia caigut sobre ella i la seva obra, i sobrevivia gràcies a les col·laboracions amb Sud Radio i amb La Dépêche du Midi, i a les ajudes socials. Vivia quasi en la misèria, i era tristíssim”. Ho diu ell, que la va conèixer el 1969, tot just sortit de la universitat, mentre exercia com a professor a Foix i fruit del seu interès per la bohèmia francesa dels anys 20 “que ella havia viscut en primeríssima persona”.

La fi és encara més desoladora: una vegada morta, casa seva a Foix va ser okupada, no es va deslliurar del reglamentari incendi i sort de Chevalier, en fi, que en va salvar el que va poder.