El número 4 d’‘Interpontes’ proposa el terratrèmol del 1788 com a origen de l’advocació a la Seu.

“Cerca de las dotze horas de la nit del dia 11 de gener de est any 1788 se experimentà un violent y compulsiu terremoto que durà cosa de 15 segundos [...] Disposà lo Iltre. Capítol lo exposar las reliquias de nostres patrons san Ermengol i san Od [...] y fent señal ab les campanas fou molt gran lo concurs de la gent a [...] implorar per medi de la gran protecció de dits patrons lo auxili del Altíssim”. Amb aquestes paraules deixava constància l’ànonim redactor del Llibre de Notes de la Seu l’inici de la sèrie de terratrèmols que aquell any van sacsejar la comarca. Li van seguir les reglamentàries rèpliques els dies 12, 13, 19 i 31 de gener, i encara n’hi va haver dues més: l’1 de febrer i el 31 de maig.

Tots aquests moviments, d’entre els graus III (dèbil, però perceptible) i VI (poden caure alguns objectes, la gent surt de casa) de l’anomenada Escala Macrosísmica: no hi va haver víctimes mortals, tampoc ferits, i els danys materials coneguts es van limitar –segons el nostre Francisco de Zamora, que pul·lulava per aquí el setembre del 1788– a una de les torres del castell d’Arfa, que va haver de ser arrasada pels terratrèmols. Però la insistència i la intensitat van posar lògicament la mosca rere l’orella dels veïns: “En la nit del dia 31 de gener molts estudiants fugires a sas casas; lo Col·legi Tridentino féu baixar sos llits en lo pati inferior, los pares agustinos desampararensas celdas y moltissimas personas d ela Ciutat passaren aquella nit y següents los uns per las plasas y altres en la campaña”. El Capítol de la catedral, ja ho hem vist, va posar fil a l’agulla i va treure en processó les relíquies dels patrons. En dues ocasions: la primera, l’endemà mateix del primer sisme, l’11 de gener; la segona, el 21 d’abril, quan va semblar que el perill havia passat i per donar gràcies de la intercessió de Sant Ermengol i de Sant Ot.

Si tornem a parlar d’aquest episodi –que Lluís Obiols, per cert, ja havia tocat fa uns anys– és perquè la historiadora Urgell Duró proposa al número 4 de la revista Interpintes –editada per l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell i que es va presentar dissabte a Alinyà– que els dos patrons titulars no devien acabar de convèncer els urgellencs del 1788. Fins al punt que, per si de cas no n’hi havia prou, van importar una advocació forània que en aquells moments semblava més eficaç per prevenir els terratrèmols: Emigdi, pel patró d’Ascoli, que va sortir indemne del sisme que va arrasar el 1703 el centre d’Itàlia.

Es veu que Sant Emigdi, en fi, va aprofitar el segle XVIII, pròdig en terratrèmols –recordin el de l’1 de novembre del 1755, que va destruir Lisboa i es va sentir també a la Seu– per anar estenent el seu culte per l’Europa catòlica. També a la Seu, fins al punt que des del segle XIX dona nom al carreró que va de la plaça Patalín al carrer dels Canonges –antigament, Tras lo Forn– i que just en aquest punt hi té consagrada una capelleta. Duró sospitava, diu, que el terratrèmol del 1788 havia tingut alguna cosa a veure amb el rebateig del carrer. I amb aquesta sospita es va plantar als llibres d’actes de l’Ajuntament.

I tenia raó, perquè a la del 8 de juliol del 1789, el degà, el síndic, el procurador, els batlles, els regidors i el diputat de la ciutat constaten que “no obstante las rogatibas que el año pasado se destinaron a los santos patrones... continuan los terremotos que principiaron en 12 de enero 1788”. Les autoritats recomanen “procurar algun medio para mitigar la indignación”, i no se’ls acut altra cosa que “ofrecer nuvos votos a la Divina Providencia”, i “celebrar missas al glorioso San Emigdio, patrón de los terremotos”.

Duró ho té clar: “Es percep un desencís més o menys tàcit per la falta de resposta dels sants patrons Ot i Ermengol [...] fet que motivarà el recurs a un sant que, tot i estranger, tenia fama ben guanyada de protector contra els sismes, que no sembla que fos l’especialitat dels sant autòctons”. Les misses, en fi, es van dir tal com havia manat el degà: ho va fer mossèn Josep Locaya, “sagristán mayor de la Santa Iglesia de Urgel”, i pel servei se li van abonar sis lliures i tres sous. Els veïns devien quedar prou satisfets perquè en algun moment del segle XIX –Duró no ha pogut determinar quan– Sant Emigdi va obtenir el seu carrer i –poca broma– també la seva capella. Sant Emigdi de banda, el nou Interpontes inclou també articles de Gerard Remolins, Albert Fàbrega i Jordi Pasques (Nous monuments megalítics a l’Alt Urgell), Carles Gascón i Òscar Augé (Les muralles medievals de la Seu) i Albert Villaró, Pep Farràs i Núria Armentano (Estudi antropològic de les restes de l’església de la Mare de Déu de la Trobada).