La restauradora Mireia Tarrés tenia la (molt) remota esperança que el marc original del Sant Ermengol de Jeroni d’Herèdia acabés apareixent en algun d’aquests racons sorpresa que reserva l’inventari de la Casa d’Areny-Plandolit. Però no hi ha hagut sort. Així que tirarà pel dret i li’n construirà un de nou. És l’última etapa que li queda a aquest oli sobre tela —raresa de les grosses en la nostra pintura romànica, monopolitzada per taules i retaules—, que va entrar a la primavera al taller de Patrimoni i que les pròximes setmanes tornarà a Ordino. Ho farà d’incògnit, com si res, perquè no està previst fer-li la rebuda oficial —amb autoritats i tota la pesca— que acostumen a tenir els retaules barrocs que passen pel quiròfan de Patrimoni. Però tornem-ho a dir: es tracta d’una de les joies del barroc nacional. Només hi ha un altre oli sobre tela: el Sant Pere del Tarter, atribuït també a Herèdia i des del 2013 a Sant Serni de Canillo. És clar que caldrà veure si el catàleg de l’art modern elaborat pels historiadors de la Universitat de Girona el 2010 i que el ministeri publicarà en breu manté l’atribució a Herèdia —que els investigadors catalans identifiquen amb el Mestre d’Ansalonga, actiu per aquí dalt entre el 1619, quan rep l’encàrrec del retaule de Sant Pere d’Aixirivall, i el 1639, quan li encomanen el de Sant Martí de nou per a Sant Serni de Canillo—. En qualsevol cas, del nostre bisbe d’avui en destaquen el rostre “vigorós i vivaç, solemne i concentrat”, i que constitueix juntament amb les altres obres d’Herèdia “les recreacions devotes més persuasives del segle XVII a Andorra”. No sabem ni qui el va encarregar, ni la funció ni tampoc el destí del Sant Ermengol, tot i que pel format (90 per 70 centímetres) i pel suport (tela) és possible que fos concebut per a la mateixa Casa d’Areny-Plandolit, qui sap si a la mateixa entrada de la biblioteca on penjava fins ara (i on penjarà de nou quan torni a casa). Pel que fa a la intervenció, Tarrés s’ha dedicat sobretot a retirar el repintat que un restaurador anònim va perpetrar a principis del segle XX: a l’home se li’n va anar la mà, sospita, i perquè la cosa quedés més o menys homogènia va acabar repintant el 70% de la tela: un nyapet. També ha retirat els pedaços que amb tan bona fe com mala traça va engiponar al revers de la tela i que havien acabat abonyegant el suport, i reintegrat les zones de pèrdua, que afectaven un 15% de la pintura original i que “afortunadament” —diu— no tocaven ni els ulls ni la boca. I el resultat del lífting el tenen aquí dalt: Sant Ermengol com mai abans no l’havien vist i preparat per resistir com si res tres segles més. No està malament.