Dos centenars llargs d’espectadors omplen la parroquial laurediana en la segona proposta de la Temporada d'Òpera, la ‘Gran missa en do menor’ de Mozart. Hi haurà un tercer títol, à Sant Julià però no al Claror, que no reobrirà a temps. Veurem si sota cobert o a l’aire lliure.

No ens cansarem de dir-ho: si fa deu anys ens diuen que tindríem una Temporada d’òpera, i que a aquestes alçades ja aniríem per la 9a edició, ni els més optimistes s’ho haguessin cregut. Una altra cosa és que sigui més o menys oportú dir-li temporada a un cartell amb tres propostes anuals. I això val també per la de la capital. Però no ens posarem ara llepafils. El cas és que ens podem considerar a dreta llei una plaça lírica consolidada, i que molt bona part de la culpa que ho siguem és de Jonaina Salvador, que a més de cantar n’exerceix de directora artística, de productora del que faci falta. Les coses com són. 

És un autèntic miracle, perquè pocs creien que hi hagués en aquest país nostre prou afició per justificar l’aventura i la inversió. Però si no n’hi havia, l’ha anat creant amb constància, amb ambició i també amb risc: només així s’explica un cartell que inclou molts dels títols majors del repertori, des de la Traviata, L’elisir d’amore i Il barbiere di Siviglia fins a Carmen i Tosca, que també ha fet lloc a la sarsuela (La Corte de Faraón, Bohemios, Molinos de viento) i, en fi, a l’opereta, amb dos muntatges històrics i de regust nostrat: Cançó d’amor i de guerra, La Vall d’Andorra.

Ni l’incendi del Centre Cultural Lauredià, que hauria posat en risc cert de col·lapse iniciatives amb més múscul financer, ha pogut amb la Temporada, i si el curs passat va fer mans i mànigues per aixecar un cartell de circumstàncies a la parroquial de Sant Julià, aquest va arrencar amb un Rigoletto extraordinari, per l’escenari (el Centre de Congressos de la capital) i pel calendari (just abans del Concert de Nadal a les Fontetes amb què arrenca l’any líric), i aquesta tarda hi tornava amb la Gran Missa en do menor de Mozart, un dels monuments indiscutibles del repertori sacre, només opacat –i no queda clar si amb plena justícia– pel Rèquiem. De nou a la parroquial laurediana, definitivament consagrat com a escenari ideal per a propostes líriques: “La sonoritat és formidable, especialment per a formacions com la de la Missa, amb quintet de corda, trio de vent, coral i solistes, el resultat és molt equilibrat i l’agrupació exerceix exactament d’acompanyant, sense arribar a satrar”. 

Ho han comprovat els dos centenars llargs d’espectadors que han assistit a la funció, amb direcció del mestre Francisco Antonio Moya, director de l’Orquestra de Ciudad Real, la trentena de veus de la Societat Coral El Vallès, de Ripollet, i les sopranos Jonaina Salvador i Alèxia Vázquez, el tenor Jordi Casanova i el baríton Jordi Giménez com a solistes. La versió escollida és la que va estrenar Mozart el 1783, com és sabut inacabada –hi falta l’Agnus Dei–, sense els afegits amb què els musicòlegs la van completar posteriorment i en la línia de la que John Gardiner ha convertit en referència universal. 

Una hora justeta i intensíssima, insisteix Salvador, “preciosa des del principi fins a la fi, sense altibaixos, i tota ella molt virtuosa. Les fugues són especialment interessants, així com les àries de les sopranos (el Kyrie, el Glòria i el Credo, un dels moviments més cèlebres de la missa), els duets (Domine Deus), el tercet (Quoniam) i el quartet (Benedictus). I la torna suprema del Cum Sancto Spiritu, a càrrec del cor. És que és tot, la Missa no et dona temps per despistar-te ni un segon”. 

La funció d’aquesta tarda era única cosa rara a la Temporada, que en sol programar dues de cada títol. Hi haurà una segona oportunitat, el primer cap de setmana de març, però serà al Teatre Auditori del Mercat Vell, de Ripollet, perquè la Societat Coral El Vallès, amb què Andorra Lírica ja va col·laborar fa tres anys per Cançó d’amor i de guerra, coprodueix la Missa. I queda per concretar el títol i la data del tercer espectacle, pendent de la renovació del conveni de patrocini amb el nou Comú lauredià. Dependrà en bona part de l’escenari, que se sap ja que no serà el Claror (no s’espera que reobri fins al curs que ve) i que Salvador té coll avall que serà a Sant Julià. Veurem si sota cobert o a l’aire lliure, com l’estiu passat es va intentar (sense èxit) amb Tosca.