Semblava que Cèsar Martinell ens ho havia explicat tot sobre Sant Martí de la Cortinada, quan el 1968 va descobrir les fabuloses pintures romàniques de la capella lateral –el lleó, l’arquer, el cavaller i el que Robert Lizarte i Quim Valera sostenen que és un andosí del XIII massa aficionat al vi– i, de fet, en va reconstruir l’absis, perquè allò no era una capella, sinó l’absis del temple romànic original, probablement de finals del segle XI. Doncs afortunadament, no. Ha hagut de passar mig segle llarg perquè Sant Martí tornés a parlar. I ho ha fet gràcies a la rehabilitació integral que Patrimoni hi practica amb l’excusa de deixar els onze monuments andosins de la candidatura de la construcció del Coprincipat nets com una patena per a quan a la tardor ens visitin els avaluadors de la Unesco.

La primera fase ha consistit a renovar de dalt a baix el llosat de la teulada, i els resultats no podien ser més prometedors. D’una banda, el campanar. La hipòtesi fins ara oficial és que s’havia aixecat a mitjan segle XII, just després de la construcció del temple, indiscutiblement romànic com s’indueix de les arcuacions llombardes de la decoració, i que la capella que hi ha just a sota era notablement posterior, atribuïble a una de les moltes reformes que al llarg de la història ha experimentat Sant Martí, potser a la del 1630, quan es va canviar l’orientació del temple –i possiblement es va eliminar l’absis original–; potser a la del 1781, gravat en l’òcul d’una finestra, quan es creu que es van afegir les capelles laterals, o quan en un moment posterior però indeterminat es va aixecar la sagristia.

És cert que la hipòtesi grinyolava, perquè si realment era d’època moderna el normal hauria estat col·locar-la a prop de l’absis, no a l’altra punta del temple, diu l’arqueòleg Abel Fortó, que dirigeix l’excavació –perquè és una excavació, encara que sigui en alçada–. Ara sabem de forma fefaent que grinyolava precisament perquè no era certa. L’excavació ha permès comprovar que dos dels murs del campanar, l’oest i el sud, arrenquen des de la fonamentació i s’aixequen fins a dalt de tot de l’estructura, mentre que els altres dos es recolzen sobre la volta de la capella. Conclusió: capella i campanar es van aixecar de forma simultània. I ara només falten les anàlisis de les mostres de calç extretes per ajustar-ne una datació més concreta.

Més novetats: sobre la volta de la capella de la Mare de Déu del Roser, la que segueix l’absis original –però reconstruït de dalt a baix el 1968–, s’han retirat deu tones de material de rebliment, i la sorpresa va ser quan entre aquest munt de runa van aparèixer no només els reglamentaris trossets ceràmics –de finals del XVI i principis del XVII– sinó també fragments de pedra del mur del mateix absis que conserven –aquí hi ha la gràcia– la decoració pictòrica del primitiu temple romànic. Res a veure amb les figures de l’absis, ni llop, ni arquer, ni cavaller ni el torrat de torn, sinó una suau capa de color ocre. I pensin que el fragment més gran amb prou feines deu fer 20 per 10 centímetres. Però no deixa de ser emocionant treure a la llum el roc que uns andosins –o potser uns mestres d’obra vinguts de la llunyana Llombardia– de mil anys enrere es van prendre la molèstia de pintar i de col·locar en un mur de Sant Martí. És fàcil experimentar una rara connexió que salta els segles, tot i que immediatament la màgia de la Cortinada s’esvaeix tan bon punt et topes, de baixada cap a la realitat, amb el reglamentari i exasperant embús per travessar la Massana.

No està malament per al que havia de ser una intervenció rutinària per resoldre definitivament filtracions i humitats, renovar la instal·lació elèctrica i, com ja s’ha dit, la coberta. Tot plegat conclourà amb el repintat dels murs interiors i la restitució dels retaules i dels altars de les capelles, que s’han restaurat i que tornaran a la tardor.