Si pugen un dia d’aquests a Sant Martí de la Cortinada, i tenen temps fins al setembre, que és quan està previst que conclogui la intervenció, no s’oblidin de demanar a les restauradores que treballen al retaule que els ensenyin les talles centrals, avui, que es van netejar al taller tres mesos enrere i que ara esperen educadament a la sagristia el torn per tornar a les seves fornícules. A banda del patró, de Sant Ermengol i de Sant Isidre, s’hi trobaran un singularíssim arcàngel Sant Miquel, amb les reglamentàries balances per pesar les ànimes, glups, a la mà esquerra, i a la dreta, la llança amb què acaba de traspassar el dimoni. El que passa és que és un dimoni enganyós: se suposa, diu la restauradora Mireia Vidal, que el tallista hi va voler representar un animal fantàstic, normalment un rac, però li va sortir un híbrid difícil de classificar: el cap és el d’un senyor amb rínxols que gasta bigotet dalinià i perilla, tors nu i cua, atenció, de sirena. Gaire por no inspira, la veritat, però s’agraeix el talent del tallista per cridar l’atenció de l’observador.

Doncs bé: Sant Martí, com els seus companys de sagristia, ha recuperat després de passar per les mans de les restauradores, l’esplendor original de quan un escultor anònim el va tallar, posem que cap al 1650, el més concrets que van poder ser els investigadors gironins que el 2017 van inventariar el nostre barroc a L’art de l’època moderna a Andorra. Queda el més gros, el retaule: Vidal i els seus companys de departament s’hi van enfilar al juny i ja no en baixaran, calculen, fins al setembre. Serà la primera que rep les atencions dels restauradors en els seus quatre segles d’existència, així que la intervenció consisteix bàsicament a netejar la pols i el fum que les espelmes i les llànties d’oli hi han anat dipositant durant tot aquest temps. Van començar per dalt de tot, per l’àtic i pel Calvari, ja en podem admirar els primers resultats a la magnífica vista de Jerusalem rere la Creu. Ara toca el segon pis del retaule, i el premi gros arribarà quan arribin a baix, a la predel·la, amb altres dues escenes, l’adoració dels pastors i la dels reis, que formen part del Top 5 del barroc nacional i que van entusiasmar Joan Bosch, Joaquim Garriga i Francesc Miralpeix, els autors de L’art de l’època moderna, que van posar nomi cognom, els de Jeroni d’Heredia, al pintor del retaule, el fins aleshores anònim Mestre d’Ansalonga, amb obra també a Sant Serni de Canillo, Sant Pere d’Aixirivall, Sant Esteve de Bixessarri i autor també del Roser d’Ordino, del Sant Pere de Ransol (avui, a Canillo) i del Sant Ermengol de la casa d’Areny-Plandolit. El descriuen com un pintor “primmirat i capaç de recrear personatges plens de vigor, personalitat i vivacitat, amb un gust excel·lent pel color, que aplica de manera generosa assolint tonalitats força sofisticades, i dotat d’una variada cultura gràfica que li permet resoldre amb eficàcia composicions i moltes figures”. Un crac, per resumir, i ara podem assistir in situ al petit miracle de veure com recupera l’aspecte original.

És cert que la fusteria i l’estructura del retaule, datat cap al 1600, no és tan sensacional com la decoració pictòrica, però hi ha interessants missatges xifrats com ara la presència ja central de San Isidro –en castellà–, que està a punt de desbancar el bon Galderic com a patró dels pagesos. Isidre ocupa una de les fornícules centrals, mentre que Galderic ja ha quedat relegat a un racó. El gruix de la intervenció consisteix a netejar a brutícia acumulada, i el més peliagut, el pa d’or, “que per moltes passades que hi facis mai no acaba de semblar net”. Retocs, els justos per retornar la llegibilitat a l’obra, i repintar, mai de la vida.

Quan Vidal i els seus companys, Mireia Tarrés i Lluís Segura, rematin el retaule major es posaran amb els altres tres que hi ha a la Cortinada –Sant Antoni Abat, la Mare de Déu del Roser i la Mare de Déu– així com amb els mobles, faristols bancs, frontals d’altar, calaixeres, llànties d’oli i, atenció, púlpit i carrilló, que n’hi ha un i promet sorpreses. Vidal no descarta que sigui encara operatiu i es pugui fer sonar, en el que sens dubte seria un miracle atribuïble a Sant Martí de Tours. Les estupendes pintures murals de la capella lateral –en realitat, l’absis central fins a l’ampliació de principis del XVII que va canviar l’orientació del temple– no es tocaran més que per netejar una aparatosa taca d’humitat i un regalim d’aigua, i finalment s’emblanquinaran els murs. La intervenció a l’interior es completarà amb la refecció de la teulada i del drenatge exterior, la reubicació de les boques de rec automàtiques, avui massa a prop dels murs, i la renovació de la instal·lació elèctrica.

Tot això perquè tocava i perquè, recordin que Sant Martí de la Cortinada és un dels tretze monuments –tretze d’andosins, més el castell de Foix i la catedral de Santa Maria d’Urgell– que integren Els testimonis materials de la construcció de l’Estat dels Pirineus, la candidatura transnacional patrimoni de la humanitat que s’ha de ventilar al juliol de l’any que ve.