Sant Pelegrí té pressa

El ministeri de Cultura assegura que s’han girat visites regulars “de revisió i conservació preventiva” a la capella del Tarter, avui dessacralitzada i en estat semiruïnós, i el Comú de Canillo té previst “contactar” amb els hereus de Cal Call “pròximament” per “tractar la qüestió amb deteniment”.

Alguna cosa es mou al Tarter. A poc a poc, perquè ja saben que les qüestions que tenen a veure amb el patrimoni monumental mai no semblen urgents... fins que passen coses tan imprevisibles com que bufa una ventada acompanyada d’unes pluges persistents i s’enfonsa l’únic campanar preromànic que ens quedava. Posem que parlo de Sant Vicenç d’Enclar. Però alguna cosa es mou al Tarter des que ara fa tres setmanes l’historiador Quim Valera va denunciar l’estat semiruïnós de la capella de Sant Pelegrí, avui dessacralitzada i que forma part de cal Call. De fet, tota la casa, amb els annexos ramaders (inclosa la capella, que als anys 80 es feia servir com a paller) està “força deteriorada”. Ho admet el ministeri de Cultura, a qui se li va traslladar l’enorme inquietud de Valera, gairebé glaçat, en comprovar que Sant Pelegrí no forma part de l’Inventari general del Patrimoni. No parlem de la llista de béns d’interès cultural (BIC).

Sosté el ministeri que Sant Pelegrí i les construccions annexes de Cal Call del Tarter sí que figuren al catàleg patrimonial de Canillo, i que s’hi han girat “visites regulars de revisió i de conservació preventiva”. Respecte a la no inclusió de la capella a l’Inventari, al·lega que des del 2009 les gestions per elevar-hi béns immobles es fan “d’acord amb la propietat”, com en el cas de la Casa Blanca de Segudet, cal Pal i cal Batlle de la Cortinada, cal Ribot d’Engordany, cal Closca d’Andorra la Vella i cal Gastó de Ransol: “La voluntat del ministeri és que es faci de forma coordinada amb els titulars per garantir-ne una efectiva conservació”. A més, conclou, ni tan sols en el cas que l’edifici constés a l’Inventari podria el ministeri obligar la propietat a fer obres de conservació en el bé en qüestió. Això sí, aquesta indefensió flagrant “s’haurà de revisar i preveure en la reflexió i posterior modificació de la llei del patrimoni”, concedeix. Per acabar, i en un intent de tranquil·litzar els ànims, Cultura afegeix que el Comú “té previst contactar pròximament amb els hereus de cal Call per fer-hi una visita i tractar la qüestió amb deteniment”.

I és precisament la inacció institucional el que qüestiona legítimament Valera: “Si hem arribat fins al punt que la capella està en perill d’ensorrarse-se és perque durant anys ningú no se n’ha preocupat. No es tracta de perseguir ni d’assenyalar propietaris, sinó de mobilitzar els recursos disponibles per conservar un llegat patrimonial que al final és de tots”. I qui ho ha de fer, diu, és el ministeri. Per a l’historiador escaldenc, les possibles visites de “revisió” no han tingut cap efecte: el terra s’ha enfonsat, al mur de l’absis hi ha un inquietant forat, i no és catastrofisme augurar que si no s’hi intervé el deteriorament serà irreversible.

Monument desprotegit

Què s’hi pot fer? Valera ho té clar: el ministeri té l’eina de la llei del patrimoni per protegir els monuments, incloent-los primer a l’Inventari i, si s’escau, declarant-los béns d’interès cultural, que és la màxima protecció. “És l’única manera, perquè si no, depens de la bona voluntat dels propietaris”. Que en la majoria dels casos hi és, adverteix. Per exemple, en les intervencions exemplars de cal Closca i de cal Cristo. Però en d’altres, no. I recorda els casos de cal Babot, a la plaça Rebés de la capital, i de casa Palau de Sant Julià. Totes dues van anar a terra sense remissió. Com cal Solana, al Puial. “Sense protecció legal no hi ha res a fer”, adverteix.

El cert és que ara mateix Sant Pelegrí està lluny de tenir el futur assegurat. Només en el cas dels BIC estableix la llei l’obligatorietat dels propietaris de “conservar-los, mantenir-los i preservar-los”, i preveu la possibilitat que el ministeri ordeni l’execució de les obres necessàries per a la conservació del monument, o que les executi de forma subsidiària. Repetim-ho: no és que la capella del Tarter, que data de finals del segle XVI, no sigui un BIC. És que no figura ni a l’Inventari. Potser no és Sant Vicenç d’Enclar, conclou Valera, però és una de les escassíssimes capelles privades que han sobreviscut fins als nostres dies. Sant Pelegrí té pressa.