Sant Serni de Nagol: Cultura va autoritzar el parquet

El nou paviment de fusta es va instal·lar per facilitar l'accés a l'església, diu el ministeri.

Doncs sí: tal com sostenia mossèn Pepe Chisvert, la iniciativa de cobrir el terra de l’església de Sant Serni de Nagol amb un nou paviment de fusta va sortir d’ell i va ser degudament autoritzada pel ministeri de Cultura, com és preceptiu quan s’intervé en un monument –i Sant Serni ho és des del 2003, quan va ser declarat Bé d’Interès Cultural. Així ho va confirmar ahir el ministre portaveu, Jordi Cinca, segons el qual la intervenció pretenia millorar-ne l’accessibilitat per a les persones amb mobilitat reduïda. El que ja no va poder concretar Cinca –i que el departament de Cultura no ha trobat el moment d’aclarir des de dilluns– és si la intervenció es va fer amb el preceptiu informe dels tècnics de Patrimoni, ni si el Consell Assessor del Patrimoni en va ser informat.

Sobre aquest últim extrem, els membres del Consell contactats pel BonDia coincideixen que no se’n van arribar a assabentar, però discrepen a l’hora de jutjar si era o no necessari que passés per les seves mans –ni que fos a títol informatiu– un aspecte tan tècnic com ho és la forma com s’havia de concretar el nou paviment. En qualsevol cas, i com puntualitza un professional del ram de la conservació amb decennis d’experiència, el ministeri té la potestat de consultar amb el Consell qualsevol intervenció, “i en aquesta ocasió hauria estat justificadíssim que ho fes”. Una altra cosa és que després seguís o no les indicacions de l’òrgan, que no deixa de ser estrictament consultiu.

Pel que fa a l’objectiu de la intervenció –facilitar l’accés a les persones amb mobilitat reduïda– un altre professional de amb un coneixement exhaustiu de Sant Serni de Nagol insisteix que els obstacles comencen molt abans d’arribar al porxo de l’església, i que és molt dubtós que un visitant amb cadira de rodes –per exemple– pogués superar el caminet que hi puja, que de moment s’ha deixat intacte. D’altra banda –afegeix un tercer professional que, com els altres, demana de conservar l’anonimat–, la Llei d’accessibilitat “exceptua els edificis històrics de les prescripcions relacionades amb aquesta matèria”. I tot coincideixen que, en no dir-s’hi regularment missa, la major part de visitants són turistes que s’hi acosten durant els dos mesos d’estiu, quan les esglésies romàniques estan obertes al públic. El 2017, ja que en parlem, hi van desfilar 997 persones. Només excepcionalment –diu mossèn Pepe– s’hi celebren actes religiosos.

Temporal i reversible
En qualsevol cas, i en la línia del rector, Cinca va insistir que es tracta d’una intervenció “temporal i reversible”, mentre no es troba una solució definitiva per al terra del temple, i que forma part en qualsevol cas de les actuacions habituals que s’hi duen a terme els últims anys, des de la restauració dels frescos romànics –coetanis de la consagració de Sant Serni, el 1055, i el conjunt mural més antic del país– a la instal·lació elèctrica que està previst renovar aquest curs.

Pel que fa al cost del parquet, que mossèn Pepe xifra en 7.000 euros que es van sufragar amb una subvenció del ministeri, Cinca va recordar que per sota dels 7.500 euros l’administració està facultada per adjudicar les obres directament i sense obrir, per tant, el concurs públic reglamentari per sobre d’aquesta quantitat. El que no va aclarir és si aquesta partida formava part del paquet de subvencions a la millora del patrimoni immobiliari que el ministeri reparteix anualment.

Pel que fa al paviment de fusta, tots els professionals contactats coincideixen que es tracta essencialment d’una qüestió de mal gust, sempre discutible, però que “difícilment” –opinen– hauria aprovat un tècnic. D’aquí que es demanin si en aquest cas es va redactar l’informe previ reglamentari. A banda que el to marró amb què es va recobrir el paviment de fusta s’acaba “menjant” les pintures murals que constitueixen un dels principals  actius de Sant Serni, consideren que quan es va restaurar l’església –el 1979, en una campanya dirigida per Pere Canturri– es va retirar el paviment de fusta del segle XVII –amb reformes posteriors– perquè es va optar per restituir-li l’aspecte primigeni: “Conceptualment, Sant Serni és una església romànica i, per tant, el que hi encaixa és el terra de pissarra i morter de calç original; la tarima de fusta hauria tingut cert sentit en una església del XVII o posterior. Però no és el cas”.

En aquest punt coincideix exactament amb el que sostenia dimarts qui és, amb tota seguretat, la màxima autoritat sobre Sant Serni –perquè hi ha treballat en mitja dotzena de campanyes des dels anys 70. La intervenció ideal, deia el nostre expert, hauria d’haver previst un estudi previ sobre la possibilitat de restituir aquest terra original de pissarra i morter. I descartava sense dubtes el paviment de vidre –l’opció que es va preferir a Sant Serni de Canillo, per exemple– perquè requereix un manteniment constant i està permanentment exposat a les ratllades.

De moment, en fi, ens haurem d’acostumar al nou aspecte de Sant Serni de Nagol. El parquet potser haurà servit, diuen, perquè a més d’un li vinguin ganes de pujar-hi (de nou). És una forma de consolar-se.