Diari digital d'Andorra Bondia
La fornícula central del retaule, avui amb una imatge de la Mare de Déu del Roser, servia per guardar la custòdia i constava d’un mecanisme per obrir la porta.
La fornícula central del retaule, avui amb una imatge de la Mare de Déu del Roser, servia per guardar la custòdia i constava d’un mecanisme per obrir la porta.
La custòdia, damunt del sagrari i just davant de la fornícula on es conservava. L'acvtual és del XIX i no cabia al nínxol, per això s'hi va acabar col·locant una imatge de la Mare de Déu del Roser.
La custòdia, damunt del sagrari i just davant de la fornícula on es conservava. L'acvtual és del XIX i no cabia al nínxol, per això s'hi va acabar col·locant una imatge de la Mare de Déu del Roser.
Domènec Bascompte manipula la maneta amb què s'activa el mecanisme que obre i tanca la porta de l'expositor.
Domènec Bascompte manipula la maneta amb què s'activa el mecanisme que obre i tanca la porta de l'expositor.

Sant Serni: retaule amb secret


Escrit per: 
A. L. / Fotos: R. L.

Domènec Bascompte i Robert Lizarte identifiquen la fornícula central del retaule major de la parroquial amb l’expositor on es dipositava el Santíssim Sagrament. Inclou una porteta abatible que funciona amb maneta.

Explica Robert Lizarte, aquí amb el barret d’etnòleg, la sorpresa que es van endur el mes passat, quan es va plantar a la parroquial de Canillo amb l’historiador i arxiver Domènec Bascompte. Com altres desenes de vegades que tots dos s’han enfilat al campanar per comprovar l’estat de la Maria (1486), la Saturnina (1616) i les altres dues venerables campanes, la Santa Bàrbara (1838) i la Sant Roc (1904), que estranyament té nom masculí. Però en aquesta ocasió el que buscaven era arran de terra. Quasi un secret, diu: es tractava de comprovar l’estrany artefacte que es troba al centre del retaule major, dedicat com és reglamentari a Sant Serni, el patró.

Segons contava mossèn Ramon, la fornícula on avui s’exposa la talla barroca de la Mare de Déu del Roser, just damunt del sagrari, es podia tancar amb una porta camuflada al bastidor i que es feia anar amb un mecanisme de maneta situat al lateral del sagrari. Mossèn Ramon sempre l’havia vist oberta, la fornícula, amb el Roser a dintre, però els padrins de la parròquia li havien explicat que antigament es tancava, i només s’obria pel Corpus i per l’Octava, vuit dies després. Per què s’havien molestat els constructors del retaule barroc de Sant Serni a instal·lar-hi un giny tan rebuscat? Bascompte i Lizarte de seguida van lligar caps i van llançar una hipòtesi: i si es tractava d’un expositor o manifestador, el templet on, per afirmar la presència física de Crist, es col·locava cerimonialment la custòdia amb el Santíssim Sagrament, en un lloc de privilegi i a la vista dels fidels i perquè la poguessin adorar?

Els dubtes sorgien perquè no n’existeix, diu Lizarte, cap referència escrita ni documental. Ni tan sols la citen Joan Bosch i Xavier Miralpeix a L’art d’època moderna a Andorra, la bíblia sobre la matèria. Així que tocava una expedició a Sant Serni per comprovar in situ la identitat de la fornícula abatible. Amb premi afegit, perquè si la identificació era positiva i es trobaven davant d’un expositor, seria un cas únic entre el patrimoni andosí: no n’existeix cap altre de confirmat. A Sant Julià n’hi podria haver un altre, però de moment és un exemplar dubtós. De fet, a tot Catalunya només n’hi ha una desena de documentats.

I efectivament, va sortir cara: es tracta d’un expositor amb tots els ets i uts, conclouen Lizarte i Bascompte, que amb tota probabilitat es va utilitzar fins al segle XIX per dipositar-hi la custòdia. De fet, la tapa abatible de la fornícula està il·lustrada amb la representació d’una custòdia que coincideix quasi al mil·límetre amb la que actualment s’utilitza al temple. Amb el detall que és una mica més gran que el nínxol i que per tant no hi cap. Probablement, especula Lizarte, la van encarregar per substituir la primitiva, que per alguna raó va caure en desús, i quan la van tenir feta es van adonar que no hi cabia, així que la fornícula va perdre la seva funció original. Va ser possiblement a mitjans o finals del segle XIX, quan a algú se li va ocórrer omplir l’armari, que havia quedat buit, amb la imatge del Roser. Perquè òbviament, conclou Lizarte, aquesta no va ser la primera ubicació de la talla: “És possible, però són especulacions meves, que la Mare de Déu anés originalment al pis superior del retaule, en lloc del Sant Josep que hi ha avui i que sens dubte no correspon a l’estil de la resta del moble”. L’expositor va perdre així la seva funció primigènia i es va convertir en un simple nínxol. També va perdre sentit la maneta que feia pujar i baixar la porteta que protegia la custòdia. Un mecanisme, per cert, que tres segles després de ser construït funciona perfectament, amb el seu nyigo-nyigo reglamentari. Perquè abans les coses es feien per durar. L’expositor de Sant Serni, també.

Andorra
Canillo
Lizarte
Bascompte
Sant Serni
retaule
expositor
Santíssim
custòdia
maneta
manivela

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte