Diu que els espais tenen ànima. O esperit. No diguem una església com Sant Serni de Nagol, consagrada el 1055 i que conserva parcialment la decoració original. Són les pintures murals més antigues que tenim. In situ, a més. I diu també que si quan entres en un d’aquests espais en perceps l’ànima, t’impregnes sense voler del seu esperit, si la intervenció que s’hi ha practicat no fa nosa, si no interfereix en aquesta experiència quasi mística, si no acapara el protagonisme, és que la intervenció ha estat un èxit.

Doncs bé: la tarima que s’hi va instal·lar el 2017, amb tota la bona intenció però nuls resultats estètics, grinyolava de tal manera que era molt difícil, per no dir impossible, captar l’ànima de Sant Serni, cosa que no deixa de ser pintoresca quan parlem d’una església. I restituir-li l’ànima és el que ha fet la intervenció que des de la primavera hi ha practicat Patrimoni amb l’excusa de la visita del comitè avaluador de la Unesco, que hi va desfilar la setmana passada i que, segons el coordinador de la candidatura, Joan Reguant, va marxar especialment impressionat de la visita a Sant Serni.

No n’hi ha per a menys. Primer de tot es va retirar el soler de fusta, que, en generoses paraules de l’arquitecta Lídia Torres, “no s’acabava d’integrar prou bé”. El restaurador Eudald Guillamet, que ha coordinat la intervenció, era molt més contundent: “Un fals històric i un fals estètic”, en deia el 2017. Immediatament després es va restaurar el paviment de roca viva que hi havia sota el parquet, se’n van omplir els forats per fer-lo més transitable i es van fixar les lloses de la nau i de l’absis. També s’ha renovat i reubicat el quadre elèctric, avui discretament ocult dalt del cor; s’han renovat la il·luminació i les càmeres de videovigilància, i s’ha reobert una de les finestres laterals que s’havia tapat en la restauració integral del 1976. També s’ha restaurat la fusteria del cor i el mobiliari, s’ha consolidat el morter dels murs i s’han recobert amb una pàtina de calç a to amb les pintures murals –els sants, el bisbe i els àngels de l’intradós de l’arc, la joia de Sant Serni. Abans l’absis era blanc; avui, d’un gris trencat molt més discret. I una operació similar s’ha practicat al porxo del segle XVIII: també se n’ha retirat el soler de fusta, s’ha deixat la penya vista i només al tram final s’ha recobert d’una capa de calç compactada.

Però quan hi pugin –perquè hi han de pujar, de veritat– molt probablement els ulls se’ls aniran al retaule del XVI que fins ara estava castigat de cara a la paret del fons de la nau. Doncs bé: s’ha restaurat i s’ha restituït a l’emplaçament original, sobre les peanyes de pedra que s’havien conservat in situ al mur lateral. És, sens dubte, la nova estrella del temple. I això que parlem d’un humil retaule tardogòtic que es va anar fent a pams: primer, l’estructura de fusta, i es veu que es van acabar els diners; després, el van il·luminar amb tan sols dues escenes, el patró a la fornícula central i, a dalt, el Calvari. Els altres plafons contenen els anagrames de Crist i de la Mare de Déu, el Sol i la lluna, i els altres van quedar en blanc. No hi havia prou pistrinquis. Tot i això, la bona factura dels rostres permet intuir, diu la restauradora Mireia Tarrés, que es tractava d’un pintor tècnicament dotat. A Sant Serni, en fi, hi havia altres dos retaules: el barroc, davant de l’absis, des del 1976 a les reserves de Patrimoni, i el de Sant Martí, davant per davant del del patró, que fins a la recent reforma de Casa de la Vall penjava al despatx del síndic i que ara espera torn al taller de restauració de Patrimoni.

Però això no és tot. Ni molt menys. Les altres joietes de Sant Serni costen una mica més de veure, però l’esforç mereix igualment la pena. Ens referim als grafiti que recobreixen els murs. Fins ara la glòria se l’havien endut la silueta d’una embarcació, amb la seva quilla, el seu pal i la seva vela llatina; l’esbós del retaule del patró, que data del 1577; el cap d’un guerrer embotit en el seu elm de combat, i el nostre preferit, l’anotació del deute –cinc sous barcelonins, contret el 1399 pel prevere a càrrec del temple; no en sabem el motiu ni si es va acabar de saldar, però ha quedat gravat per a la posteritat.

Però fixin-se també en els que s’acumulen al dintell de la porta perquè hi ha sorpresa: un tal Landemaine va deixar-hi la seva firma el 4 de desembre del 1941 i, atenció, el 26 d’abril del 1945. I una mica més amunt es repeteix un grafit similar: “[nom inintel·ligible] 4-12-1944 et 1-1-1945”. En plena II Guerra Mundial. No és fascinant? Segur que l’historiador Pau Chica hi té alguna cosa a dir.

Amb tot el que precedeix, no els han vingut ganes de comprovar si Sant Serni de Nagol té o no té ànima?