Sant Serni de Nagol ha tornat per fi al romànic. En realitat, no n'hauria d'haver marxat mai. Però a la parroquial de Sant Julià li va entrar el 2017 un rampell interiorista i sense encomanar-se ni a Déu ni al diable va instal·lar al sòl de la nau una tarima de fusta de color marronós que ocultava el paviment original i que desvirtuava de forma lamentable el llegat romànic de l'església. Ho va resumir aleshores el restaurador Eudald Guillamet: "Les pintures van per un costat, i el paviment, per un altre: és un fals estètic". Es referia als frescos de l'arc i de l'infradós, coetànies de la consagració del temple, el 1055, i les pintures romàniques més antigues que han arribat fins a nosaltres i que el mateix Guillamet va redescobrir, el 1976, i restaurar, el 2011. Però el cert és que no calia ser restaurador per intuir que aquella intervenció, que es va executar sense el preceptiu estudi previ de Patrimoni però que paradoxalment Cultura va subvencionar amb 7.000 euros, grinyolava per tot arreu.

Doncs bé: aquell nyap ja és història. Tècnics del departament van desmuntar a principis d'abril la tarima  i l'estructura metàl·lica sobre la qual es recolzava. Hi havia certa expectació per comprovar l'estat del paviment original de la nau, que en bona part aprofita la penya viva sobre la qual es va aixecar Sant Serni. D'aquest estat depenia el tipus d'intervenció que s'hi practicarà.

De moment, el que està clar és que es restaurarà el llosat de la zona de l'altar i el presbiteri. El dubte és si l'aflorament rocós que serveix de sòl a la resta de la nau es considera prou  funcional i es deixa tal com estava abans de la intervenció del 2017, o si en algun punt s'haurà d'anivellar amb terra i calç per rejuntar els forats entre pedra i pedra per fer-lo prou practicable. La decisió es prendrà pròximament perquè la intervenció s'ha programat per al juny: es tracta de deixar Sant Serni a punt per a la revista que hi giraran els membres del comitè avaluador de la Unesco, que examinarà no només Sant Serni sinó els altres deu monuments andosins que formen part de la candidatura de la construcció de l'Estat dels Pirineus. Els altres dos en què Patrimoni treballa aquest curs son Sant Miquel d'Engolasters i Sant Martí de la Cortinada. Tots els altres ja han passat pel quiròfan. 

A més del parquet de la nau, també s'ha returat la tarima de fusta del porxo de Sant Serni, una altra ocurrència que no només trencava l'harmonia del conjunt sinó que constituïa un risc evident en cas d'incendi. Aquí sí que la cosa està més clara: es mantindrà la penya original però s'anivellarà al paviment amb terra i calç en el tram més baix. La intervenció es completarà amb la renovació del sistema elèctric del temple, el repintat amb calç dels murs interiors en què no s'ha recuperat l'arrebossat original, la neteja del cor, de la finestra i de la porta, i la reubicació a l'emplaçament original, al mur nord, just davant de la porta, del retaule de tradició gòtica (segle XVI) i dedicat al patró que fins ara esperava pacientment el seu moment als peus del cor. Les restauradores de Patrimoni li estan practicant aquests dies el lífting reglamentari. La intervenció es completarà amb la reforma del caminet que hi puja des de l'aparcament, avui inaccessible per a persones amb mobilitat reduïda. 

En qualsevol cas, la candidatura de la Unesco ha sigut providencial per a Sant Serni: després de quasi un decenni, és legítim sospitar que sense la visita del comitè avaluador la tarima s'hi hauria quedat sine die. Retirar-la era un cas d'estricta justícia, perquè estem davant d'un dels nostres temples més idiosincràtics: com ja s'ha dit, les pintures que s'han conservat a l'arc i a l'infradós són les més antigues del nostre romànic. No només això: hi ha un àngel barbut, detall absolutament insòlit en la iconografia del moment –és sabut que els alats no tenen sexe– i en un altre àngel és perfectament perceptible, deu segles després, el tercer peu que el rústic pintor –probablement l'ajudant del mestre– li va esbossar i que després va acabar esborrant: el que tècnicament es coneix com un penediment.

Una altra curiositat: quan es van descobrir les pintures murals, el 1976, i es va retirar el retaule barroc la sorpresa va ser majúscula perquè l'absis va aparèixer nu, sense el reglamentari pantocràtor. Que no és que s'hagués perdut en alguna de les successives reformes, sinó que mai no es va arribar a pintar, per falta de temps o, més probablement, per  falta de diners. Per no parlar del bisbe de reminiscències bizantines del mur del davant, i els grafitis que hi ha just a sota, amb una inscripció del 1339 que al·ludeix a la sanció de tres lliures imposada a... a qui? I com a càstig de quina gravíssima infracció o pecat mortal? Per resumir: que hi ha mil excuses per pujar a Sant Serni. Qualsevol, menys el parquet.