Els arquitectes que van dirigir la restauració adverteixen que caldrà un manteniment continuat del campanar.

Aquesta matinada ha fet quatre anys que el campanar de Sant Vicenç d’Enclar es va enfonsar. Oficialment, per un infaust episodi de pluja i vent que va abatre en una sola nit una estructura que portava un mil·lenni llarg resistint els elements. Coincidint amb l’efemèride, l’equip d’arquitectes que va dirigir la restauració, amb Carles Brull i Andreu Canut al capdavant, van repassar ahir el resultat de la intervenció i van respondre a les crítiques demolidores que mesos enrere els va dedicar Enric Dilmé, el nostre primer expert en reconstrucció històrica. Seves són les intervencions a Ràdio Andorra i al Rosaleda, entre d’altres.

Primera sorpresa: la capa superior del revestiment de calç del campanar, que es va reconstruir seguint aproximadament els fragments que havien sobreviscut fins al 2019, ha agafat en qüestió de mesos la pàtina que ells havien vaticinat que trigaria anys a formar-se. Una notícia òptima, perquè recordaran si hi van pujar just després de la reconstrucció, el sorprenent aspecte blanquinós que oferia el morter. Brull ja havia advertit a l’agost, quan es va inaugurar oficialment la restauració, que tan sols el pas del temps, la proliferació de fongs i líquens i les taques d’humitat li donarien el to més aviat terrós d’abans de l’ensulsiada: “Ens ha sorprès aquesta reacció tan ràpida, que a més ja és visible a ull nu. L’esperàvem, però en un termini d’anys, no de mesos”.

La distribució aparentment capritxosa dels fragments de l’arrebossat va ser precisament una de les crítiques més òbvies amb què Dilmé havia desqualificat la intervenció. I Brull no la comparteix, naturalment: “Que siguin més o menys exactes té una importància molt relativa. El revestiment que quedava el 2019 no era el mateix que als anys 60, i se’n conserven fotografies de fa un segle on pràcticament tota l’església està arrebossada. Es tractava de conservar la memòria del sistema constructiu original. Si no haguéssim refet aquests arrebossats i haguéssim deixat la pedra vista, se n’hauria acabat perdent la memòria i la interpretació del monument seria molt diferent”.

La crítica de Dilmé no s’acabava aquí –recordin que va arribar a comprar la reconstrucció amb l’Ecce Homo de Borja. Segons ell, la decisió d’omplir de morter les juntes entre les pedres va generar la sensació d’un parament continu tan allunyat de l’original que en la seva opinió el traïa. Per Brull, rejuntar les pedres amb morter era innegociable: “No podem dir que fos el factor principal que el campanar s’ensorrés, però sens dubte hi va contribuir, com ell mateix [Dilmé] advertia en un informe del 2014: hi deia que calia rejuntar-les de forma urgent. Ara diu el contrari, i tot plegat em fa sospitar que no es tracta d’una polèmica estrictament tècnica”.

De fet, la pèrdua de morter és probablement una de les principals amenaces a què haurà de fer front, i Canut adverteix que per evitar que amb el pas del temps alguna pedra es descavalqui i pugui acabar saltant caldrà girar-hi inspeccions periòdiques per detectar la previsible degradació dels elements no només constructius, sinó també de la instal·lació. “Es tracta de detectar-ho a temps per implementar-hi mesures correctores i evitar que calgui fer-hi intervencions més aparatoses”. I deu any ho considera un marge raonable.

Se’ls veu en qualsevol cas aliens a les crítiques i especialment satisfets amb el resultat. Brull recorda com ara fa exactament un any, en una visita d’obra que hi van girar el 20 de desembre del 2022, estaven escombrant el paviment de la nau i en un moment donat –eren les 10 del matí– un raig de sol va entrar directament per la finestra del campanar i va anar a espetegar en un punt deteriorat del presbiteri: “Érem al solstici d’estiu, no podia ser casualitat, aquell efecte havia d’estar buscat. Se’ns va posar la pell de gallina per l’emoció, i perquè havíem posat la finestra exactament al lloc que li tocava”.