Arrenca amb la primera pedra del campanar la fase final de la reconstrucció de l’estructura, ensorrada el 20 de desembre del 2020. Es restituiran al lloc original 450 carreus del miler que es van recuperar i es manté el calendari: estarà acabat a la tardor.

El campanar de Sant Vicent d’Enclar s'ha començat a aixecar oficialment aquest matí. Ho farà sobre la primera pedra que han col·locat a quatre mans el cap de Govern, Xavier Espot, i la cònsol de la capital, Conxita Marsol. A sis mans, si compten les de la ministra de Cultura, Sílvia Riva, que també ha assistit a l’acte. O a vuit, amb les del cònsol menor, David Astrié. Un desplegament a l’altura del simbolisme del monument, que data de finals del segle VIII i que era (i és) un dels vestigis romànics més antics que ens queden. 

En realitat el que ha arrencat avui és la segona fase de la intervenció, la més vistosa, la més agraïda i la definitiva, perquè a partir d’ara s’aniran enfilant les fileres dels carreus fins a completar el campanar original, que s’aixecava a 17 metres d’altura. La primera fase va començar al desembre amb l’objectiu de desenrunar la base de la torre i preparar-ne els fonaments. De fet, es va haver d’excavar un metre i mig a la base del campanar per trobar roca viva, i va ser en aquesta intervenció que es van localitzar dues sitges medievals que es van haver de documentar, alentint el ritme de treball.

I la segona i última conclourà, si es compleix el calendari, a la tardor, possiblement a l’octubre. Com ha recalcat Espot a peu d’obra, la premissa de la intervenció va ser des del primer moment reconstruir el campanar “de la forma més fidedigna possible”. Per això es van inventariar i numerar prop d’un miler de carreus de l’estructura que havien anat a terra, i per això també la meitat d’elles, 462 per concretar, es restituiran amb morter de calç tradicional i precisió mil·limètrica al lloc exacte que ocupaven gràcies a un innovador model 3D elaborat per l’equip d’arquitectes que dirigeix el francès Axel Letellier i que completen Carles Brull, Lluís Ginjaume i Andreu Canut.

Ho van fer a partir de la documentació gràfica disponible, perquè no existia cap aixecament del monument, i de la resta de pedres, fins a arribar al miler, que no se n’ha pogut determinar la ubicació exacta, es recol·locaran segons la “bona praxi” dels tècnics. Un altre extrem que no ha quedat clar avui és l’aspecte final del campanar: com recordaran els que hi havien pujat abans de la fatídica matinada del 20 de desembre del 2019, part de l’estructura estava recoberta per les restes d’un arrebossat que tampoc se sabia si era de l’edifici original o si s’hi havia afegit en una intervenció posterior.

Càpsula del temps
El cas és que en la memòria col·lectiva (i en la documentació fotogràfica) es conserva amb l’arrebossat i la comissió d’experts haurà de decidir ara si es restitueix o no. El que sí que està clar és que amb la reconstrucció  es corregirà el desplom de 17 centímetres que es va detectar al campanar una vegada caigut, així com la panxa que el 2012 s’hi va documentar a la base. De passada, s’afegirà a la teulada la cornisa que apareix a les fotografies més antigues i que no es va reconstruir el 1984, i es recol·locarà el paviment original que en aquella intervenció es va arribar a arrencar però que mai no es va reubicar. 

On no hi ha novetats és en les causes del col·lapse de Sant Vicenç. La versió oficial de Patrimoni és que l’episodi de vent i tempesta que es va registrar aquella nit (en setze hores van caure fins a 80 litres per metre quadrat, amb ràfegues que van arribar als 86 quilòmetres per hora) va ser determinant. “La causa última de l’ensorrament s’atribueix a la meteorologia”, conclou la nota informativa elevada pel ministeri el 25 de setembre del 2020. També hi van tenir un paper decisiu el mal estat del morter que rejuntava les pedres i el bombament de la base de la torre. Cap al·lusió a la intervenció que s’hi va practicar el 2017, quan es van recol·locar “per percussió”, és a dir, a cops de martell, les pedres que havien sortit de mare a la base del campanar, un procediment que segons l’arquitecte Enric Dilmé hauria pogut debilitar l’estructura.

En qualsevol cas, el compte enrere ha començat i avui és dia de somriures oficials: per Espot, la reconstrucció de Sant Vicenç, un monument “simbòlic”, tradueix “l’aposta per la defensa de la nostra identitat en el sentit més noble i inclusiu de la paraula: això és Andorra i el país no pot renunciar a les seves arrels i a la seva història”; Marsol, de la seva banda, ha avançat que el Comú potenciarà els itineraris que surten de Santa Coloma i dignificarà l’entorn de Sant Vicenç. 

Per als curiosos, quan d’aquí a mil anys, més o menys, Sant Vicenç torni a col·lapsar per un nou episodi de tempestes i vent, trobaran a la base del campanar la càpsula del temps que Espot hi ha enterrat, amb fotografies d’època de la torre, la premsa del dia i un llapis de memòria USB amb el projecte de reconstrucció. Als arquitectes del 2100 els serà de molta utilitat. La feinada que s’haurien estalviat Letellier i companyia si haguessin disposat d’aquesta ajuda.