L’arquitecte Enric Dilmé qualifica de “fallida” la reconstrucció del campanar i diu que l’aspecte li recorda al de l’Ecce Homo de Borja.
“Un cop davant del monument, la sorpresa va ser majúscula: no era el mateix que recordava. La torre precedent era com de pedra seca i de tonalitats diverses. Els carreus estaven individualitzats, es podien comptar. De tot això, res. S’havia perdut la vivacitat dels colors de les pedres sota una pàtina monocroma. En definitiva, s’havia esborrat el temps i amb ell, l’autenticitat. L’essència del patrimoni monumental. Una decepció”.
Qui s’expressa de forma tan contundent no és un diletant, ni un aficionat, ni un alegre opinador, sinó l’arquitecte Enric Dilmé, especialitzat en la restauració del patrimoni monumental –seves són les intervencions a Ràdio Andorra i a l’hotel Rosaleda– i que va formar part del comitè de savis que va assessorar el ministeri de Cultura quan la matinada del 20 de desembre del 2019 es va ensorrar el campanar de Sant Vicenç d’Enclar. I explica en l’última entrada del seu blog la impressió que li va causar la primera vegada que hi va pujar, després que a principis d’agost en retiressin les bastides i la torre quedés a la vista.
La decepció és majúscula i no ho pot dissimular. I el que li genera més neguit, diu, “és la decisió d’omplir de morter les juntes, que fins i tot arriben a vessar, i que provoca un parament continu que no s’assembla ni de lluny al que hi havia. De retruc s’ha empastifat la fàbrica i queda un aspecte monòton i apagat. I per a més inri, la reconstrucció de les restes de revestiment de morter té poc a veure amb les que hi havia”. Li falta poc per afirmar que el resultat és un nyap. De fet, ho acaba dient: “Definitivament, se li ha canviat l’aspecte, i tot plegat em recorda l’Ecce Homo de Borja”.
El que més nosa li fa són, en resum, les juntes entre les pedres, que en la intervenció s’han omplert de morter i la reconstrucció molt aproximada de les restes de l’arrebossat antigament cobria els murs, també els del campanar, i que ens havien arribat de forma molt fragmentària. Segons Dilmé, i només cal comprovar-ho a les fotos adjuntes, les primeres del 2003 i les segones, després de la reconstrucció, els fragments executats no corresponen a les d’abans de l’ensulsiada, i la decisió de reomplir les juntes no es correspon al que deia el projecte original aprovat pel ministeri: “I el canvi de criteri no és menor. És transcendental. Capital. Per què s’ha capgirat?”
El que l’amoïna és que el resultat s’allunya del que el ciutadà estava acostumat a veure, i això contravé l’anomenat criteri d’inèrcia icònica que justifica una reconstrucció fidedigna: “Va ser el pas dels anys el que li havia conferit al campanar aquell aspecte com de pedra seca que coneixíem i que recordàvem, i que ha desaparegut”. Dilmé, en fi, posa com a contraexemple l’església de Santa Coloma, que com tots els temples romànics estava totalment arrebossat i molt probablement pintat: “Si calgués reconstruir-ne el campanar, a ningú li passaria pel cap rejuntar-ne les pedres perquè la imatge recordada per tothom és amb les juntes obertes. Forma part indissociable del monument. Doncs amb Sant Vicencç passa exactament el mateix.”
La conclusió és demolidora: “Hem estat la generació a la qual li ha caigut el campanar de Sant Vicenç. No és per sentir-se’n orgullosos, i probablement hi hem tingut culpa, per deixadesa o per incompetència. Ara que la reconstrucció ha resultat fallida no quedarà altra opció que tornar a intervenir per recuperar la torre perduda.”
