Sant Vicenç demana paciència

L’aparició de dues sitges sota el campanar i la inclinació de la penya compliquen la construcció dels fonaments.

Que la reconstrucció del campanar de Sant Vicenç d’Enclar no serien flors i violes era una evidència per a qualsevol que hagués vist el trencaclosques monumental que en va quedar després que s’ensorrés la matinada del 20 de desembre del 2019: un miler de pedres que s’han de muntar com si fos un Lego, però cadascuna al seu lloc i segons el model en 3D que en va aixecar l’equip que dirigeix l’arquitecte francès Axel Letellier. Recordin, a més, que d’aquest miler de pedres tan sols de 462 se’n sap la disposició exacta. La resta s’haurà de col·locar segons la “bona praxi” dels tècnics, segons ells mateixos advertien al desembre, just quan estava a punt de començar la primera campanya.

El que no comptaven era que la feina s’alentiria primer per l’aparició de dues sitges d’origen probablement neolític just a sota del campanar, i després per la inclinació de la penya de granit sobre la qual es va aixecar la torre. Una de les sitges estava prèviament documentada, però l’altra, que es troba just al centre de la torre, va ser tota una sorpresa. Com sostenen els tècnics que hi han treballat, és com si s’hagués aixecat sobre un substrat amb la consistència d’un formatge de gruyère.

L’orientació de la penya, inclinada com si diguéssim cap a Andorra la Vella, complica encara una mica més les coses. Els tècnics hi han estat treballant els últims quinze dies per sanejar el subsol dels voltants del campanar on es recolzaran els fonaments, que molt probablement es construiran sobre petites plataformes a diferent alçada. Si no sorgeixen complicacions, les feines prèvies podrien concloure aquesta setmana, la que ve es començarà a treballar en els fonaments, i a partir d’aquí aniran pujant les fileres de carreus.

La primera campanya, recordem-ho, va arrencar al desembre amb dos objectius: acabar de desenrunar la base de la torre i efectuar l’estudi geotècnic que havia de determinar si el substrat era apte per la fonamentació. I ha resultat que sí... amb els matisos indicats. Segons les previsions, la reconstrucció hauria de concloure a la tardor. El nou campanar serà una rèplica fidedigna del que es va ensorrar fa dos anys, d’aquí la insistència a conservar els carreus originals i en la posició original. Òbviament, la reconstrucció corregirà el desplom així com la panxa que el 2012 es va documentar a la base de l’estructura, i s’afegirà a la teulada la cornisa que apareix en les fotografies més antigues i que no es va reconstruir el 1984.

Les causes, a debat
Les conclusions de l’estudi geotècnic afegeixen per tant un altre element a les possibles causes del col·lapse de Sant Vicenç. Oficialment, va ser una conjunció de factors, entre els quals van jugar un paper important tant la degradació del morter com el bombament de la base. Però com conclou una Nota informativa del ministeri amb data del 25 de setembre del 2020, “la caiguda de la torre se situa enmig d’un episodi de pluges de 16 hores de durada, que va acumular de 72 a 80 litres per metre quadrat, combinada amb fortes ràfegues de vent, que van arribar als 86 quilòmetres hora. Aquests dos fenòmens combinats podrien haver estat fonamentals per provocar una empenta lateral, que és el que sembla reflectir la disposició de la runa. En conclusió, la causa última de l’ensorrament s’atribueix a la meteorologia”.

L’arquitecte Enric Dilmé no ho té tan clar. D’una banda treu importància al desplom detectat al model 3D: “Tots els campanars en solen tenir, especialment els medievals, i el de Santa Eulàlia d’Encamp arriba als 50 centímetres, el triple de Sant Vicenç”. De l’altra, es tracta d’una torre no especialment alta –10 metres, pels 20 de Santa Eulàlia–, considerablement rabassuda i “lligada a la nau quasi fins a la meitat, cosa que la feia menys vulnerable que una torre exempta”. Una altra cosa és la pluja, adverteix, “ja que amb juntes obertes, esquerdes, bombaments i dilatacions la penetració d’aigua devia ser franca des de feia anys, i la pèrdua de cohesió de la fàbrica una constant que devia acabar aquell fatídic 19 de desembre”.

Per acabar, introdueix un altre element a l’equació: en la intervenció del 2016, diu, es van restituir al seu lloc “per percussió” –és a dir, a cop de martell– els carreus que s’havien sortit de mare a la base del campanar. Dilmé es demana si els cops “podrien haver afectat l’estructura en general i la base en particular” i si va “alterar, debilitar o trencar la massa de morter interior”. Saber, en definitiva, “si aquella actuació va ser determinant o no en la caiguda de la torre enmig d’una tempesta, i no pas per la tempesta”, conclou.