Ja hi tornem a ser amb Sant Vicenç d'Enclar. A compte, és clar, de la restauració del campanar, que es va ensorrar la matinada del 20 de desembre del 2019 –oficialment, recordin, a causa de la tempesta i el vent que va bufar aquella fatídica nit– i que es va reconstruir en temps rècord i sota la consigna clara, de la manera "més fidedigna possible", emanada pel "comitè d'experts" convocat ad hoc i assumida des del primer moment pel ministeri de Cultura. L'equip d'arquitectes que va dirigir la intervenció, amb Alex Letellier, Carles Brull i l'estudi Altura al capdavant, la defensa al número de tardor del Correu de la Unesco, que sota el lema Reconstrucció: reconciliar passat i futur, reuneix un grapat de casos més o menys similars estesos per tot el món, des de l'Iraq a la Xina, passant per Guatemala, Uganda i Nova Zelanda. 

L'article té la virtut de recollir de forma sintètica i ja des del títol, Recuperació posttraumàtica d'un lloc icònic, l'argumentari en què es va sustentar la intervenció. Primer de tot, justifica la decisió de reconstruir-lo "de la manera més fidedigna possible" apel·lant a la Carta de Cracòvia: principis per a la conservació i restauració del patrimoni (2000). Segons la Carta, "la reconstrucció completa d'un edifici destruït per un conflicte armat o per desastres naturals és només acceptable si hi ha motius socials o culturals excepcionals relacionats amb la identitat de la comunitat". Per a Letellier i companyia, les circumstàncies excepcionals es donaven "clarament" en aquest cas.

Fins aquí, tots d'acord. I quan diem tots ens referim als també arquitectes Enric Dilmé i José Luis González Moreno-Navarro, les dues veus més crítiques amb la intervenció –el segon formava part de la comissió i en va dimitir quasi als inicis. Les diferències (insalvables) sorgeixen a l'hora de materialitzar la consigna de la reconstrucció "fidedigna" o anastilosi, que és com se'n diu, en l'argot arquitectònic, d'una operació com aquesta –sempre s'aprenen termes nous. El projecte oficial parteix de la identificació, a partir de la documentació fotogràfica de 477 pedres del campanar ensorrat –d'un total de més d'un miler– que es van reubicar a la posició original que havien ocupat. La inexistència d'aixecaments previs va obligar a crear planimetries i models virtuals en 3D per determinar "la posició dels elements constructius i restituir així la morfologia del campanar abans de l'esfondrament". És a dir, situar "amb precisió" cadascuna de les 477 pedres. 

Els models 3D van detectar també un desplom de 17 centímetres en el sentit en què va caure el campanar. Es va corregir amb la intervenció i atenció –perquè aquí ve un dels principals punts de discrepància– "els murs del campanar es van reconstruir utilitzant les pedres que en formaven part, col·locades amb la mateixa tècnica tradicional i usant morter de calç". Això va ser a la façana exterior, "per recuperar-ne la imatge tal com es coneixia abans de caure". A la part interna, en canvi, i com que el model 3D no aportava informació, es va optar per un encofrat que deixés "constància física i evidència de l'ensulsiada del 2019 i de la posterior reconstrucció". I per aquí Dilmé no hi passa. Segons ell, l'encofrat és un error garrafal que converteix la intervenció en un fals històric a l'alçada, diu, del Poble Espanyol i del Barri Gòtic de Barcelona, per no parlar de la nostra Casa de la Vall, que el 1962 va canviar l'arrebossat de tota la vida per la pedra vista.

Doncs bé, per a Dilmé l'encofrat del mur interior no només no respecta sinó que contradiu el sistema constructiu original, que era el mur de doble fulla aparellat per les dues cares: "Canviar de sistema constructiu és canviar de monument, i per tant ja no és reproduir de forma fidedigna el que hi havia. S'ha fet mer façanisme". El resultat, conclou, és el contrari del que es pretenia: ni autèntic ni original, sinó un pastitx i un fals històric. I encara més si hi afegim l'altra decisió crítica: les juntes del mur exterior, que ell i González volien refoses, és a dir, amb els carreus conformant un mur d'aspecte similar a la pedra seca, tal com tenia el campanar abans d'ensorrar-se, i no amb el morter arran, que dona la sensació de paviment continu i que s'allunya de l'efecte pedra seca. 

El quid de la qüestió no és, però, la discussió bizantina si les juntes s'han refós poc o molt, sinó si l'aspecte final del campanar l'agost del 2023, quan es va inaugurar oficialment, és el que tenia abans de caure. Aquesta era la consigna oficial. I Dilmé ho té clar: "Això no hi ha postveritat que ho amagui".